A mig camí de la performance i la instal·lació “Només ens vol protegir del cel” és un suggerent camí boirós que no sap on et durà però que és agradable transitar-hi. Acabat el viatge, però, hi ha una certa decepció perquè les històries i les imatges que s’han anat disposant i que es confiava que durien a algun lloc resulten insuficients. Semblava que aquells elements haguessin de teixir una idea comuna però en realitat cadascuna va per la seva banda. Potser hagués estat més senzill eliminar allò que disparava més enllà de l’objecte de l’obra i dotar de major coherència aquest viatge que, sí, no deixa de ser atractiu i d’explicar algunes petites veritats (o no) que construeixen un intrigant corpus heterogeni.

Sílvia Delagneau, la impulsora visible del projecte, ha treballat sovint amb l’Indi Gest de Jordi Oriol. Hi combrega la seva metateatralitat i una certa comicitat que dóna color i una certa olor a l’escena. El muntatge, que alterna companys d’escena habituals (Alba Pujol, divertida, fent d’arbre que se li cansen els braços) amb altres de nouvinguts (des el mateix pare de la creadora a Camil que no supera els 15 anys o altres adults que expliquen la seva relació amb la Natura) deixa que la construcció flueixi amb ordre però sense gaire voluntat d’enfocar la trama. De rerefons, un volcà, la Mort, els arbres de la vida i uns elements de la taula periòdica que envolten l’escena, sense que, en cap moment, s’expliqui el per què. Les imatges completen un quadre de monòlegs i petits diàlegs caçats. molt probablement, durant l’assaig amb una insòlita sessió de dj meteorologia. 

Els personatges sembla que assisteixen a una mena de vetlla de la Terra. Envoltant una nevera que evoca a una tomba recorden el seu passat i el vinculen amb la Natura. Com al “Katastrophe” de la cia. Sr. Serrano (Ferran Dordal hi ha col·laborat puntualment, com també la mateixa Delagneau) la humanitat sucumbeix després d’haver maltractat la Natura però aquesta, finalment, ens sobreviu, encara que només sigui com un cos inert que flota per l’espai. Un viatge intuïtiu que cal agafar-se’l amb ganes de volar i deixar-se fondre com el fum del volcà.