Espectacle despullat, punyent, d’impacte. Mercè Arànega ateny el grau suprem de la veritat interpretativa, i es posa a la pell (i l’os) de Neus Català, única supervivent catalana del camp d’extermini de Ravensbrück, que durant anys ha ofert el seu esgarrifós testimoni a tothom que ha volgut escoltar-la. Un muntatge duríssim pels fets que s’expliquen, però profundament emotiu i necessari, sobretot en el clima d’amnèsia col·lectiva conreada pel neofeixisme espanyol que ens governa. Un testimoni que cal escampar, una i altra vegada, fins ensordir els que han quedat impunes en aquest racó desendreçat d’Europa -per a vergonya de la Unió europea. Arànega està incommensurable, en un paper difícil, dolorós i d’una rara intensitat. La veritat s’imposa a flor de pell, una veritat que et fa regirar a la cadira per clavar-te en l’emoció del relat. Que giri, i que no s’aturi, el testimoni. Els ho devem, a les supervivents i a les que mai no n’eixiren d’aquell infern.