No podia ser d’altra manera. Per força, Mercè Arànega havia de presentar un personatge que no plora, que explica tot amb una fredor que, per moment, espanta però que captiva. Neus Català ressona contínuament en aquesta dramatúrgia (un text directe de frase curtes i contundents, molt efectiva). No es cansa de reivindicar altres companyes de lluita, altres víctimes. Sigui davant la Montserrat Roig, quan li va demanar entrevistar-la pel seu llibre sobre els exiliats de la guerra que van patir els camps de concentració nazis, o davant de qui sigui. L’espai és nu, només algunes restes d’un element potser cremat (pot ser un vagó o pot ser un barracó) on el personatge es refugia. Quan no ho fa en la negror de la foscor. El seu discurs és implacable. Arànega sap modular la veu per investigar els matisos en el pensament de la lluitadora. És necessari per a dotar d’humanitat el personatge, massa heroic per a ser veritat. Ella no s’amaga. Ni en temps de la República, ni durant la Resistència, ni tampoc durant el llarg exili, esperant que es morís el dictador, que  ho fa al llit i amb funerals de cap d’Estat “quina ràbia!”, escup com a únic renec.

Més mal fa descobrir per boca del fill de 8 anys que, des de la sortida del camp de Ravensbrück, no ha deixat de tenir malsons. Que els combat cridant somnàmbula, amb el marit i els fills suportant-ho en secret. El muntatge allarga la voluntat de Neus Català de seguir denunciant la situació. Confia que no es repeteixi mai més. Però comprova que la humanitat no n’aprèn; simplement ha après a digerir-ho amb l’eufemisme. Perquè després de l’Alemanya nazi hi ha hagut capítols ben similars a Xile, Rwuanda, Ioguslàvia, Síria… Una veritat lúcida que, per ara, ningú és capaç de frenar.