Un repartiment per caure d’esquena al servei de les mil cares amb què Shakespeare retrata l’amor, amb una dramatúrgia àgil i una posada en escena esponjosa i dreturera. L’argúcia té un inici brillant. Per tal de convocar els personatges enamorats (o en vies d’estar-ho) de distintes peces shakespearianes, el mestre de cerimònies dóna les indicacions pertinents als intèrprets amb les recomanacions que Hamlet fa als actors que arriben a Elsinor (Acte III, escena II) i que constitueixen un autèntic tractat de teoria de la interpretació natural. Suposo que rimant amb una de les clàusules de la moderníssima preceptiva hamletiana (“el teatre té la finalitat d’oferir un mirall a la naturalesa”) s’ha muntat una escenografia de jardineria (uns xiprers, uns pinets, qualque palmereta) que fa d’espillet del poderós fons natural del Grec. I tot d’una s’enfilen Els dos cavallers de Verona, s’enllaça amb el debat de Treballs d’amor perduts i amb el torneig verbal de Molt soroll per no res. Destaca una Laura Aubert espaterrant, sempre ajustada i espurnejant de frescor en els molts rols que assumeix. Celebrem el retorn d’Ariadna Gil a l’escena teatral (he recordat els seus inicis amb Negroni de Ginebra!), i exultem aquest triangle auri que conformen Sílvia Bel, Rosa Renom i Mercè Pons, un triplet d’excel·lència, memorable, virtuós. El fil menys dinàmic correspon als cavallers (enamorats) de Verona. Potser hi hauria escaigut més Nit de Reis per continuar amb el joc dels equívocs.