Al
final, senyors, les coses importants no tenen cap sentit. Que a vostè
li agradi la seva companyia o que gaudeixi una estona escoltant
aquella música és quelcom tan irrellevant per a la dinàmica
còsmica com si llegeix o no aquesta crítica, ha pres cafè avui o
ha acceptat o declinat una invitació. La majoria de les nostres
accions són així: pur atzar sotmès a un joc binari que en diem
(il·lusos!) llibertat. Ens n’hauríem d’haver adonat abans, no
troba? Com aquestes molècules petites de què estem constituïts,
que flueixen amunt i avall amb petites forces de connexió entre
elles i que tendeixen al desordre. Exactament així és com funciona
tot plegat: un petit caos.

Un
grup de set creadores (només un noi) establertes a Barcelona han
volgut traduir tot allò en moviment, amb la complicitat del
coreògraf belga Thomas Hauert. Ras i curt: el millor que hem vist
ballar a la ciutat de Barcelona els darrers mesos. Una festa tècnica,
exemplar, precisa i al detall. Cecilia Colacrai amb magnitud
interpretativa. Natalia Jiménez amb profunditat corporal. Mireia de
Querol amb determinació visual. Iris Heitzinger amb excel·lència
gestual. Xavi Moreno amb elegància d’estil. Federica Porello amb
moviments angelicals. I Anna Rubirola amb bella seguretat. El nivell
dancístic i compromís de tot aquest grup amb la seva feina i amb
aquest projecte col·lectiu és un regal immens per a qualsevol a qui
agradi mínimament la dansa.

Després
està, esclar, cap a on va tot plegat. El relat s’acaba ràpid. Ells
ho expliquen com un organisme complex que es reorganitza i reinventa
constantment, ple d’iniciatives individuals i graus d’afectació
mútua. Fins aquí exactament les paraules amb què presenten la
peça. De bon principi, si vostè tampoc llegeix res abans d’anar a
un espectacle, ho entendrà tot perfectament. La resta és
reiteratiu, perquè són exactament allò que dèiem: molècules que
en una combinació aparentment aleatòria (naturalment que té una
lògica interna, però escapa als ulls) van ocupant l’espai central
de l’escenari, ballen soles, interactuen amb un altre, formen petits
grups, dansen tots junts… Un fabulós sense sentit. Com vostè i
jo: ara parla amb aquest; després ha quedat per dinar; un dia per fi
s’atrevirà a dir-li que li agrada molt; la senyora que avui l’ha
trepitjat al metro; i aquesta xafogor que tot ho envolta.

Partícules
minúscules, sense sentit, que malden per trobar-ne algun. Aquesta és
la mesura (exacte) del desordre. Vanes il·lusions: “Vorrei che
fosse amore…”