L’escenari sempre ha d’aportar alguna cosa més. Ja sigui
adaptant una pel·lícula, una novel·la, un documental o una biografia, la
satisfacció de l’espectador arriba quan en finalitzada la funció i sortint del
teatre, té la certesa de que l’experiència que s’endú a casa hagués estat
impossible viure-la llegint la novel·la o veient la pel·lícula.

Si heu vist programes de televisió, entrevistes i
documentals a propòsit de la pertorbadora experiència de Neus Català,
supervivent dels camp de concentració de Ravensbrück, no dubteu en acostar-vos
aquests dies fins a la Sala Muntaner a veure Un cel de plom, on Mercè Arànega
ens brinda una personificació d’aquelles que recordarem i que, així hauria de
ser, perduraran amb el pas del temps.

No em sorprendria gens que aquest monòleg, amb dramatúrgia
de Josep Maria Miró a partir de les memòries publicades per Proa sota el mateix
títol, al cap dels anys sovintegés els nostres escenaris en reposicions aquí i
allà.

I és que tant Miró com Rafel Duran, director de la proposta,
ens serveixen la paraula de Neus Català sense additius ni floritures, sense
banalitats que destorbin ni ocurrències de director il·luminat. La paraula, la
memòria i una actriu que ens la transmet amb una proximitat magnètica. I amb l’afortunada
sensació d’una experiència única.