Aquells que van pensar que el panorama d’Els Joglars a “VIP” és veritat (que els nens es converteixen en tirans per culpa d’una sobreprotecció exagerada) haurien d’anar a veure “2015 com a possibilitat”. Res millor que posar el micròfon a un adolescent per comprovar com pensa i què desitja. Aquells que van pensar que “VIP” era exagerat, se’n convenceran amb aquesta peça perquè els adolescents entenen què és l’amor, la família, el deure i els drets sense la simplicitat dels més menuts. Saben a qui poden estimar, i a qui no (si més no, fins ara). Entenen que el futur és el present i que una de les majors pors és a oblidar (“com quan veus la mare a l’aeroport després d’anys de separació i no la reconeixes”: fa pànic pensar-ho…) El que és evident és que és un muntatge que tots els pares amb preadolescents haurien de veure.

Didier Ruiz ha fet un treball immens amb una colla d’alumnes que han volgut dir què pensen, que han confessat quines són les seves pors, més o menys còmiques, (“les nines de porcellana, per la nit, no poden fer res de bo”), quins els seus somnis (“viatjar amb una Harley de color rosa per Estats Units” i compartir Nova York amb la mare) i s’atreveixen a enfrontar-se a la mort (“m’és igual morir, ja no hi seré; sí que em sap greu pels que m’estimin i que potser em troben a faltar”). Són veritats reflexionades i passades per la tècnica teatral. Amb la nuesa de la seva veu i sense més que la seva espontaneïtat i emoció les declaracions encerten quasi sempre en la diana. És cert que el comentari breu porta implícit les ganes de dir grans veritats i, si pot ser aportar un punt d’humor (“Les noies no les entenc perquè diuen que ‘no passa res’ i es veu, després que sí que passava”).

Estudiants d’instituts del Raval, Poble-sec, de l’Eixample, de la Diagonal… han participat i han confessat interioritats en les seves trobades. Té molt de catarsi, d’aconseguir punts de consens. Didier Ruiz, després s’ha encarregat de posar-hi un ordre, de proposar als joves a dir les seves veritats, les que ells vulguin, que tinguin potència i siguin ben clares i també els ha convidat a ballar: en solitari o en conjunt, a partir de les músiques que escolten quan arriben a la seva habitació i estan empipades (és una manera de posar-se de bon humor). 

Un veritable gerro d’aigua fresca a la cara. Un teatre document més que un document teatral. S’exposa una veritat ordenada (i que també porta implícites contradiccions d’opinions), sensible, respectuosa amb la intimitat d’aquests nois que han decidit, amb un coratge exemplar, dir el que pensen sense embuts. Amb noms i cognoms.