Hom podria pensar
que en el teatre testimonial es
tracta de trobar la història adequada i llançar-la al públic tal com raja: la
força del què s’explica és suficient. Magda Puyo ha trobat una gran història,
dramàtica (en el millor sentit del terme) i esfereïdora. La novel·la homònima
(2008) de Saphia Azzedine esdevé aquest apreciat “testimoni” d’una
dona que lluita per convertir-se en subjecte actiu de la seva pròpia existència
dins un món en el que tan sols és objecte de mercadeig. L’espectacle, però, no
s’atura aquí: Magda Puyo trasllada a l’escenari un tros de vida petit i, en
fer-ho, l’amplifica atorgant-li unes dimensions universals; convertint-lo en un
potent crit esglaiador. Les claus d’aquest canvi d’escala es troben en el
tractament que Puyo confereix al seu únic personatge. Dues actrius (Mireia
Trias i Judith Farrés, magnífiques ambdues!) per encarnar una sola persona, un
joc de miralls que es perllonga cap a l’infinit. Una volguda descontextualització de l’espai: el vermell -única concessió escenogràfica a la caixa negra (Ramon
Simó)- és alhora l’infern i el bordell, els dos espais simbòlics pels quals
transita el personatge. Un vestuari estudiadament “casual” i un espai
sonor -obra de la pròpia actriu Judith Farrés- que barreja la interpretació en
directe (brillant!) amb les franges pre-gravades “punxades” des dels únics
elements escènics: un ordinador i una taula de so. El soliloqui de Saphia
Azzedine es transforma per moments en un crit d’auxili, una lletania, un conte
de terror, un relat nauseabund, un acudit groller… Tan li fa que es dirigeixi
a Al·là, a Yavé o a Nostre Senyor, la dona que tenim al davant ha trencat el
silenci al qual ha estat condemnada durant segles.  Resulta fascinant com, amb un murmuri, es pot
arribar tan enllà!