Josep Palau i Fabre va escriure “Mots de ritual per a Electra”, la seva peça teatral culminant en un moment que els intel·lectuals catalans es discutien des d’on es podria fer millor feina per defensar la cultura catalana. Els uns deien que des de l’exili, donaven ressò internacional a una injustícia política, social i cultural i no feien el joc al franquisme; els altres defensaven que calia mantenir la brasa viva dins de Catalunya i que ells eren els responsables de fer-ho, tot i ser titllats de col·laboracionistes. Palau i Fabre va marxar a l’exili però va tornar al cap de poc mes de dues dècades, al 1962. Aquesta peça, feta en els anys que plantejava la tornada a casa (1958), semblava donar un valor nou a Orestes i Electra: tots dos reclamaven una venjança per a restituir el poder a Agamèmnon, el seu pare. Com si vingués a dir que tant justa era la lluita des d’Argos (exili interior) que des de Corint (exili exterior) i que, la seva disputa genera una confusió innecessària.

Jordi Coca, gran estudiós en Palau i Fabre, decideix il·lustrar l’escena amb uns àudiovisuals que alternen la I Guerra Mundial amb algunes imatges contemporànies. No són imatges de la Guerra Civil per no limitar aquesta lluita fratricida a un sol cas i la I Guerra Mundial és considera el primer conflicte global. El to del muntatge és d’alta intensitat i, alhora d’una notable fredor, recordant la Fedra de fa poques setmanes al Romea, tot i que el vers no és declamat si no que guanya en ductilitat. La nuesa de l’escena i la contundència de l’espai (amb un suggerent i inacabable espai sonor) guanya en calor quan es produeix l’idil·li, un incest clau en la tragèdia clàssica que es revela del tot innecessari. Potser l’únic motiu d’Electra és fer-se passar per una “amiga” i fer convèncer “l’amic” d’Orestes que és imprescindible mantenir el braç fort per complir amb la venjança. 

 Qui guanya en l’estatisme interpretatiu és Carme Sansa (Erínia) pel que té d’intrigant i dolor el seu personatge. El seu batec final (amplificat i lleugerament reverberat) envaeix la platea i tanca la tragèdia amb força. És el millor final que podia haver, després d’un muntatge que no marca prou les intencions (o només respecta la lectura original, sense realçar-la, respecte el text clàssic) i deixa un pèl despistat l’espectador. Un treball que s’emmarca en l’epicentre “L’origen de l’oblit” del TNC: ha volgut ser tant fidel que, lamentablement, li falta context per a assaborir-ne els contrastos i les ambigüitats, que farien el text molt més modern (No pot Electra fer servir el seu braç? No té raó Clitemnestra quan diu que matant Agamèmnon va protegir tant Orestes com Electra d’un home que era més guerrer que pare?)