Los Excéntricos han aconseguit aquell estrany privilegi de créixer com a nens a mesura que es van fent més grans. El seu humor és blanc, divertit i entranyable i beu de la voluntat dels personatges en voler sortir-se de les situacions més difícils. El mèrit de la companyia és l’ordre rigorós (tot i que aparentment tot és molt espontani) en què un artista deixa lluir l’altre. Hi ha una convivència absoluta a escena; tot arriba fresc i natural, sense imposicions, com si fos natural. En realitat, el mèrit és el d’haver pogut madurar l’excentricisme de cadascú al costat dels companys de viatge. Sovint, la majoria de pallassos adults acaben treballant sols, voltant per tot el món. O amb algun “partenaire” d’una trajectòria molt desigual. Probablement, deu ser més fàcil de viatjar i de conviure. Los Excéntricos destaquen per la seva coralitat. És el que demostra que són defensors de la ingenuïtat de la canalla. I, des d’aquest punt de vista, poden fer riure a tota la família, sense renunciar a un cert gust i emoció poètica.

La seva carrera és llarguíssima. De fet, Marceline & Sylvestre comencen a treballar junt el 1978. No és fins el 1996 que es completa la companyia amb l’aparició de Zazá. Des de llavors, no es pot concebre uns sense els altres. Sens dubte els riures de Zazá son un dels trets més significatius de la companyia perquè són d’una gran ingenuïtat i alhora, saben explotar l’atenció del públic.Per la seva banda, Marceline s’acomoda en els vestits que millor li senten, fent conjunt amb barrets i sabates. Sylvestre no es queda curt tampoc, ara que, probablement és l’excèntric dels tres  que aconsegueix triomfar més en els seus objectius. Sovint, pren el paper de presentador i d’organitzar el número i això li dóna un cert avantatge.

La gràcia de Los Excéntricos és que provoca el mateix riure que fa dècades amb els mateixos gags. Però, el temps els ha millorat perquè ja hi ha una notable connexió amb l’espectador que sap quina és la sorpresa. I espera, encantat que la pausa s’allargui encara una mica més, fins a esclatar el  disbarat. A “The melting pot pourri” efectivament, recullen entrades d’altres espectacles: bufen els guants, canten la “Vie en rose” amb aquell micròfon tant alt que necessita de pòdium, es barallen amb un ventilador… i mantenen la música com a cordó umbilical: ara piano, acordió, ukelele, campanes… tot ho fan sonar exquisidament bé sense renunciar, ni per un segon a fer una picada d’ullet. A entrar un gag.