Tothom és esclau del seu temps i de l’etiqueta que li pengen. A Palau i Fabre, per mèrits propis, sel recorda més com a estudiós i expert en l’obra de Pablo Picasso i també, esclar, com a poeta, amb la seva obra escrita entre el 1936 i el 1950 reunida en el volum ‘Poemes de l’Alquimista’. Però la seva flaca, i potser el seu reconeixement frustrat, va ser el teatre. Palau i Fabre volia ser dramaturg, però quan la guerra i l’exili van torçar-ho tot, segons quines vocacions van passar als llimbs dels oblits.

D’aquí ve que el Teatre Nacional de Catalunya hagi dedicat el cicle ‘L’origen de l’oblit’ al teatre sepultat per les circumstàncies polítiques i socials entre els anys quaranta i els anys seixanta del segle passat. Oblit a mitges, esclar, perquè Josep Palau i Fabre (Barcelona, 1917 – 2008) va poder veure encara en vida algunes de les estrenes que l’Espai Escènic Joan Brossa (a l’antiga seu) li va fer a principis de segle XXI, precisament per recomanació del mateix Joan Brossa.

El director Hermann Bonnín li va estrenar el 2001 l’obra ‘La confessió i l’esca del pecat’, amb Marta Domingo, Joan Diez i Francesca Piñon… i amb Palau i Fabre a primera fila, constatant i gaudint de com es representava el seu erotisme poètico-teatral en viu. Dos anys després, el 2003, Bonnín hi va tornar amb una versió de l’actual ‘Mots de ritual per a Electra’, també amb l’actriu Marta Domingo, a més de Xavier Ripoll, Marisa Josa i Carles Arquimbau. (…)

La tragèdia que ha dirigit ara Jordi Coca clarifica la introducció amb un audiovisual d’època que situa l’acció no tant en el final de la guerra civil sinó en un context bèl·lic que tant pot ser el de la Gran Guerra com podria ser el de la Segona Guerra Mundial. L’actor Josep Costa, en pantalla, és l’encarregat, a tall de pròleg, de situar els espectadors sobre el que es pensen que veurien i el que realment veuran: el retrobament dels germans Orestes amb Electra, després que no es reconeguin, l’acte d’incest que la versió de Jordi Coca ha tintat de vermell erotitzant, la venjança sobre Clitemnestra i Egist dels dos germans i la presència de l’ànima en pena d’Erínia.

Palau i Fabre trava en quatre parts –tot plegat una hora i quart— el moment de l’espera i la desesperació d’Electra, l’arribada d’Orestes —revestit d’un nom fals—, la topada amb Clitemnestra i Egist, mare dels dos germans i amant d’ella respectivament, i l’epíleg breu i intents d’Erínia. I ho fa, a més, havent recorregut a una llengua que vibra musicalment, a través de 543 versos lliures on, si hi ha alguna rima com diuen, als espectadors els passarà gairebé desapercebuda per l’excel·lent expressió dels intèrprets. (…)