“Frank V” de Dürrenmatt, pretén ser un cop de puny com ho va ser “Un enemic del poble” d’Ibsen. Totes dues es retrobaran seguides a la programació del Teatre Lliure. La direcció de Josep Maria Mestres juga, com la de Miguel del Arco a agradar molt l’espectador. L’espai escènic, aparentment, és molt simple: una mena de façana amb un espai central amb cortina que, més endavant, es revela giratori perquè tot vagi passant al prosceni. Un element que dóna espectacularitat i potència a l’acció. Per últim, destacar la música ara passada pel tamís del rock, del blues i d’alguna balada tendre (però falsa com els personatges que la interpreten) que imprimeix un to notable a l’escena. 

Dürrenmatt va ser cruel amb tothom. Per això, no va caure gens bé la seva peça, el 1956 a Suïssa. Ara, certament sona molt proper això dels sobres, de les targetes negres, de la voluntat que l’estat assumeixi les pèrdues dels bancs que han propiciat els mateixos banquers lapidant tots els actius per a interessos propis. Tot el que toca aquesta trama s’enfosqueix, perd l’entusiasme, queda pervertit per l’ambició que no deixa dormir. El bon treball dels actors (que afronten amb valentia la partitura, prou difícil), la coincidència del tema amb els titulars dels diaris a Política i Economia, el grotesc divertit, de traç gros…, tot junt, no aconsegueix commoure, atrapar l’espectador. 

Tot i la voluntat de transmetre humanitat als personatges, en realitat, la majoria de les vegades queden buits per dins. No hi ha contradiccions; tot el que mou els personatges és de mentida, de cartró pedra, i sembla que hagi contaminat l’actuació dels intèrprets. Sí, permet fer alguna rialla ben negra, veient com es reprodueix el mecanisme pel qual el poder es fagocita a sí mateix (després d’haver exprimit la resta de les víctimes). 

Egos Teatre és una jove companyia amb molta empenta que empalten el seu entusiasme al públic. Ho van fer amb el seu originari “Rudiggore”. Tot era comicitat i funcionava. Han tret or de les adaptacions de “La casa sota la sorra” i de “L’esquella de la Torratxa” perquè els primers a ser caricaturitzats són el públic. Van tenir menys bona resposta amb un treball de misteri “El crim de lord Arthur Savile” (a partir de l’obra d’Oscar Wilde). Com és possible que tot un repartiment contrastat, consolidat, veterà (generós i prou entregat a escena) commoguin menys que el bon treball d’Egos? Probablement, perquè s’erra en posar el mirall. No s’han de sentir caricaturitzats els poderosos, si no els propis espectadors. 

El pitjor que es pot fer al provocador Dürrenmatt és que l’obra generi indiferència. Ara, en tot cas, remou la indignació, però es narcotitza fàcilment i la peça, tant rodona, tant histriònica, esdevé una caricatura del que volia ser. Llàstima.