Albert Arribas és un agosarat. Si ja va trencar amb els cànons dels homenatges construint el negatiu de l’obra poètica de Feliu Formosa al TNC (Sala de miralls, 2014), ara s’atreveix a construir una mena de paròdia jugant amb els recursos de l’escola de Pinter. Des de les pauses i  els silencis a les rèpliques que es responen a deshora i que implica un diàleg de sords que l’espectador construeix com un trencaclosques apareixen en aquest retrat d’antiherois. És la icona de l’anti-èpica. Perquè aquests jugadors que són a punt de competir en una mena de final europea del seu esport (“minoritari minoritari”) es veuen forçats a fer una travessia amb autocar per mitja Europa. és un deliri del seu entrenador que circula amb la seva gossa, en un cotxe particular. No es bo fdesvetllar gaire de les subtrames que, de fet, s’ha de construir el públic però sí que es perceben jugadors egocèntrics, dèbils d’esperit, sense unes prioritats clares i que traeixen els seus amics. L’autocar (una mena d'”Oh Europa” dels Dagoll Dagom però en clau pernil penjat a la guantera i mitjons pudents de sota dels seients) fa una descripció de geografia sense valor, com també insinuava la companyia Projecte Nisu a “Shell” (Grec, 2014).

El quadre retrata, amb una desinhibició que desarma, una societat desmembrada, sense esma per construir gaire res, que funciona per inèrcia i que prova de fer-se l’important portant la contrària als que no tenen ni criteri. I alguns enigmes més que convidem a desvetllar (ai, aquella conductora i aquella Neus misteriosa)…