Diuen que al cinema… tot era bonic. Però amb motiu d’aquesta sensible versió teatral de la pel·lícula d’Ettore Scola es pot dir igualment que, al teatre, també tot pot ser bonic. El director Oriol Broggi i La Perla 29 no han volgut amagar ni renunciar a l’origen cinematogràfic d”Una giornata particolare’ i la introducció de l’obra per als espectadors de la Biblioteca de Catalunya passa a la gran pantalla, amb la projecció d’un dels primers tràilers de la mítica pel·lícula, ambientada a la Roma del 1938, amb Mussolini salivejant el feixisme i amb la visita d’Adolf Hitler, rebut per les masses populars uniformades amb camisa negra. (…)

La història d”Una giornata particolare’ és la de dues persones que viuen el present amb la conformitat i la desesperació a parts iguals. Antonietta, enlluernada pel Duce, insatisfeta amb el marit que treballa pel règim i que passa l’estona amb dones fora de casa, mentre ella parla sola amb el petit ocell que s’escapa de la gàbia i va a parar al pis de Gabriele. Ell, el locutor proscrit, amb el telèfon de cordó negre com a únic contacte amb l’amic que perdrà quan hagi de deixar Roma, desterrat pel feixisme. Entremig, com una ombra tenebrosa vigilant, la portera de l’edifici, amb l’actriu Màrcia Cisteró, a la cadira de boga, fent punt de mitja, i la vella ràdio al costat, entre el xafardeig, l’advertència de qui avisa no és traïdor i les enreonies sobre l’excèntric veí de qui no se sap bo i res. I, com a paisatge ambiental, l’edifici amb el pati de veïns, el terrat amb l’estesa de llençols i roba blanca, el cossi de la bugada i les meravelloses vistes que hi fa veure Gabriele sobre la Roma amorosida pel sol d’entrada d’estiu, ni que pels altaveus ressonin els brams del feixisme a la llunyania.

‘Una giornata particolare’ xucla tant l’atenció dels espectadors que sembla que sigui una obra sense paraules, com aquelles pel·lícules de cinema mut. Però les paraules hi són. Matisades. Les imprescindibles. Deixant que siguin els gestos, les mirades i els silencis els que continuïn parlant per ells dos, o per ells tres, perquè els mateixos gestos, les mateixes mirades i els mateixos silencis, caracteritzen també el personatge de la portera. (…)

A dins, Antonietta i Gabriele es prenen i es donen l’un a l’altre. Es redescobreixen i es confessen. I Antonietta viu la seva giornata particolare que la remourà per sempre. Ni ella ni ell tornaran a ser els mateixos, ni que la seva vivència de la giornata, lluny de la massa popular uniformada, els pugui canviar el destí: “Això que hem fet no canvia res, Antonietta”, li diu Gabriele després de fer l’amor sobre la taula del menjador. (…)