Ho han aconseguit. Oriol Broggi, amb la complicitat a escena de Clara Segura, Pablo Derqui i Màrcia Cisteró han demostrat que és útil traslladar la història d’una pel·lícula mítica a l’escena. Aquesta “Giornata particolare” compten amb un treball d’interpretació de molt matís, però és que a més la llum, el so, mantenen el to del film original. Per què repetir-lo, doncs? Perquè la càmera marca el primer pla de la pantalla, mentre que a l’escena es té l’oportunitat de veure també les mirades perdudes dels personatges que no sortien a pantalla en aquell pla. A més, l’actuació tant intensa fa que es pugui viure la respiració, l’olor del cafè o el regust del vi a la gola avall molt més directament. Com si tots fóssim convidats en aquesta mena de flirteig estrany entre una enamorada de Mussolini i una víctima del sistema feixista.  L’obra alerta de tots els -ismes, de la ideologia portada a l’extrem, ignorant la tolerància, el respecte al diferent però, sobretot destaca perquè impregna amb aquell tacte tant personal i artesà que tant bé sap cuinar l’equip de La Perla29. Després del “Prendre partit”, de molt més discurs i actuacions extremades (sense saltar al crit gratuït), arriba una “Giornata particolare” que torna a remetre l’ombra del feixisme en un pati d’escala. Petit i preciós. Tot i la interpretació minuciosa, el to és capaç d’atrapar el públic d’un aforament mitjà. Un altre repte, gens fàcil d’aconseguir.