Josep Maria Pou dirigeix i interpreta una posada en escena clàssica i sòbria de “Prendre Partit” de Ronald Harwood, obra que tracta del procés de desnazificació del compositor i director d’orquestra Wilhelm Furtwängler.

Tot i que la difusió sobre aquest espectacle i
el mateix títol convida l’espectador a posicionar-se i debatre sobre quin és el
paper de l’art davant el poder, en aquesta ocasió en relació a la col·laboració
o no de Furtwängler amb el règim nazi perquè es va quedar a Alemanya durant el
temps que durà el III Reich, no vaig apreciar la complexitat ni profunditat que
havia sentit al voltant del tema en qüestió en altres ocasions i em venia
repetidament a la memòria aquelles “Escenes
d’una execució” de Howard Baker,  amb Anna Lizaran i Ramon Madaula, que va
dirigir Ramon Simó al TNC. Potser hi anava amb massa expectatives sobre un text
que parla d’un període històric que em resulta apassionant. Si hi afegim el
plantejament escènic i el ritme al qual es desenvolupa l’obra, al final em vaig
quedar força freda tot i la professionalitat i correcció del muntatge que el
fan recomanable per a un públic ampli.

Sí que em van cridar l’atenció a “Prendre partit” dos aspectes que
m’agradaria destacar: la relació desigual entre vencedors i vençuts després
d’un conflicte bèl·lic, i l’actitud de l’interrogador, el comandant de
l’exèrcit nordamericà Steve Arnold, davant l’acusat el músic Wilhelm
Frutwängler. Si fos un joc de cartes, diríem que estan marcades des del
principi de la partida i aquí, al voltant del seu duel,  és on pivota tota l’acció. Arnold ho té clar,
el compositor ha col·laborat amb el règim i ell no pot oblidar la imatge de
l’alliberament dels camps d’extermini. Per tant, maldarà per provar-ho sigui
com sigui tot i que els indicis apunten cap a una altra direcció, fet que a
partir de la meitat de l’obra pot provocar cert desinterès per la redundància.

Aquesta actitud del nordamericà es reforça en
aquest muntatge per la caracterització dels personatges: enèrgic, groller,
incisiu i en algun moment desagradable, Andrés Herrera;  silenciós, serè  i 
abatut, només amb algun moment d’esclat perfectament comprensible, Josep
Maria Pou. 

Andrés Herrera ofereix la interpretació més
contundent que li hem vist fins ara tot i l’antipatia que a mesura que avança
l’obra desperta el seu personatge, mentre que Pou ens regala un treball que fuig
del seu estil expansiu habitual per mostrar-se circumspecte. La resta del
repartiment que els acompanya, en general ofereix correcció professional. Cal
destacar en positiu la feina de Pepo Blasco perquè broda el camaleonisme del
seu personatge, el típic individu que se situarà prop del poder independentment
de qui governi. La nota negativa és per als personatges femenins, massa
desdibuixats i amb algun moment d’excessiu histrionisme que els resten
credibilitat.