¿Per què apassiona tant tot allò que té relació amb la tràgica etapa del nazisme? Probablement perquè, per molt que se n’hagi parlat i per molt que s’hagin intentat curar les ferides, mai no s’han cicatritzat encara del tot. Per això, quan una manifestació artística s’hi aproxima, ja sigui en literatura, teatre o cinema, la pulsió adrenalínica puja de to i, en el cas del teatre, els espectadors reculen inevitablement cap a aquella etapa fosca d’Europa que encara té testimonis i supervivents. I ho fa, segurament, intentant entendre perquè la humanitat topa tantes vegades en la mateixa pedra. Però també sentint la punxada interior que és una de les preguntes que es fan els protagonistes de ‘Prendre partit’: «¿Què havia de fer… Quedar-me o marxar?» (…)

Aquesta és la llosa que va arrossegar el director d’orquestra Wilhelm Furtwängler (Berlín, 1886 – Baden-Baden, 1954) fins a la mort quan, després d’haver renunciat a fugir del seu país, va dirigir l’Orquestra Filharmònica de Berlín durant el període nazi i, tot i haver ajudat molts jueus de la persecució de Hitler, va ser posteriorment, el 1946, víctima de la comissió de desnazificació portada a terme pels aliats. (…)

Josep Maria Pou ha dirigit l’obra amb peus de plom. Vull dir que ha fet que cap dels sis personatges —ell mateix interpreta el del director d’orquestra Wilhelm Furtwängler— se’n mengi cap altre. Per això hi ha sempre una escena que puja d’intensitat per a cadascun d’ells. Qui condueix tota l’acció, esclar, és el major Steve Arnold, en un paper que porta l’actor Andrés Herrera a enfrontar-se davant d’un text on no hi ha lloc per a la improvisació o el work in progress i que el referma com un intèrpret preparat per a qualsevol registre dramàtic. (…)