“L’efecte” és una peça amarga. Més diícil d’¡entrar que “Pulmons” perquè no hi ha uns personatges empàtics en una situació còmicament tendre (la discussió de tneir un fill) si no uns persomnatges solitaris que es troben per posar a prova un medicament. En realitat, és un mirall que retorna el reflex 15 anys més tard. Els joves (freguen la trentena) capten unes sensacions semblants al que deuria passar fa 15 anys entre els dos adults (que són els que els administren el medicament).

Hi ha moments per a l’esperança, per al romanticisme, però tot es trenca, de forma desagradable, inharmònicament. Sixto Paz exigeix més al seu públic. L’obliga a concentrar-se més. Però més difìcil, no vol dir menys públic. En tot cas, el que hi ha garantit és que el viatge dels personatges (i del públic) és molt és estimulant, tot i que potser no sigui tant amable. Molt recomanable. Farmacèutics enfollits per treure rèdits de la recerca, abstinguin-se: se sentiran al centre de la diana.