Dones a punt d’un atac d’angoixa, soles i enganxades a la tirania del fil telefònic i a la de la gravació magnetofònica. La voix humaine de Poulenc i Una voce in off de Montsalvatge exhibeixen el poder dels estris tecnològics del segle XX –ara una antigalla– com a elements per narrar la incomunicació amorosa. Un interessant díptic, unit per la suggerent i elegant posada en escena de Paco Azorín, que suposa l’única concessió a l’òpera contemporània del Liceu aquesta temporada. María Bayo i Ángeles Blancas s’enfronten a aquests intensos monòlegs amb el suport d’una encertada i compacta OBC, ben dirigida per un Pablo González atent a les atmosferes musicals i a la cohesió amb les veus. 

 La proposta, a la qual falta un punt d’emoció, enllaça les dues peces per, sense renunciar a les seves característiques, aconseguir una certa unitat estètica. L’acció dramàtica es desenvolupa a la part inferior de l’escenari mentre que la superior s’utilitza per a la projecció d’imatges al·lusives als estats anímics. 

 Però hi ha altres llicències que donen variació als continguts. La substitució, en l’obra de Montsalvatge, del magnetòfon que recull la veu del marit mort reivindicant l’amor que sempre havia professat a la seva dona per un reproductor de Súper 8 és una d’elles. La presència al vídeo i a l’íntima escena del sopar final del difunt amb la seva dona és un altre element que ajuda a donar més cos al relat de l’obsessió de la protagonista. 

 Els fantasmagòrics moviments del cor interpretant les seves petites peces d’ Una voce in off contribueixen a elevar la tensió psicològica d’una obra on Blancas (Ángela) es mostra com l’animal escènic que és, malgrat que en el pla vocal no agafa fins al final el to del personatge. Vittorio Prato (Mario, l’amant) i Antoni Comas (veu del marit) compleixen simplement amb els seus rols. 

A la La voix humaine de Poulenc l’orquestra se situa per darrere de l’escenari deixant en primer pla la soprano amb el seu tour de force . Durant la seva actuació Bayo desenvolupa amb un mesurat registre dramàtic allunyat de l’histrionisme i amb una bona emissió vocal el drama de l’abandonament. «Aquest fil és l’únic que uneix», clama en un dels moments de la seva esgarrifosa conversa telefònica amb l’amant que l’ha deixat. Aquesta recreació de la tragèdia lírica completa, després de seves actuaciones a Les mamelles de Tirésias i Dialogue de Carmelites , la seva feliç participació en la trilogia de Poulenc.