El Raval l’encerta programant musicals de petit format, amb aquest caire íntim, fosc, que li permet el seu escenari. En aquesta “Monyos” hi ha dos móns ben diferents: el de lluïment de Les Rambles i el psicològic, de dins del pis. De fons, el drama que fa que aquella dona embogeixi.

Amb una partitura que evita la insistència de la frase musical, la peça pateix de no saber controlar la intensitat dramàtica. El dia de l’estrena faltava que els actors se sentissin còmodes en els seus personatges, tot i que ja lluïa La Monyos (Teresa de la Torre) i la venedora de flors (Cristina Murillo) i la Lolita, la veu que tortura la dissortada costurera  (Itziar González). Les transicions d’espais ja eren ordenades però encara es podrien passar més desapercebudes si s’estalviés introduir aquells elements escènics que, després no són imprescindibles per al drama. Amb una contenció de gest, s’aconseguiria una notable millora en la potència dels personatges. El dard encerta en la diana, li falta un remat final. Ànims!