Un bon intent. Hi ha la poesia aspra de jordi aspa que permet una ambientació a base dels personatges decrèpits de fira i dels espectadors que assumeixen veure elements fora de sèrie (amb tota la por que això pot comportar). En realitat, els artistes que hi actuen juguen a la preciositat i a l’equilibri. No hi ha gaire  ambient sòrdid ni fantasiós, tot i que sí que es juga amb els elements òptics i un punt de màgia per sorprendre els espectadors. A aquest circ, amb una música preciosa que hi lliga perfectament, li falten més colors, més disciplines artístiques, més fires estrafolàries i, sobretot que les transicions mantinguin el to dels números. Els personatges, que volen ser empàtics, s’excedeixen amb gestos i gags sense brou i trenquen la poesia, la il·lusió òptica, la partitura. Sembla com que alguns artistes se n’hagin desentès de sumar-se a al punt de trobada de la fira; el desequilibri interpretatiu en aquests instants és desmesurat; un abisme.  Però ens quedem amb els quadres al màstil, en el mà a mà i amb les il·lusions òptiques, una demostració que la dansa (el moviment i el detal màgic) casa molt bé en una proposta de circ contemporani.