Berlín 1946,  assistim a la preparació del judici de la
Comissió Antinazi a la vegada que un home que era inspector d’assegurances, rep
l’encàrrec d’investigar la vida de Wilhelm Furtwängler, qui sembla ser col·laboracionista
amb els nazis durant la II Guerra Mundial.

El tema és el nazisme i les
situacions són tan complexes que no hi ha ningú net de culpa o de sospita…I
la música esdevé un element que ens apropa al moviment nazi…. Wilhem
Furtwängler, el famosíssim director d’orquestra és acusat de col·laboració amb
el règim….i és investigat…ningú no està fora de sospita, tothom fa veure
que és el que no és….o al contrari. I la música sembla ser el detonant que
pot acusar o absoldre les person es sota sospita.

La música de Beethoven es
fa sospitosa…Hitler i Goebbels s’asseuen al concert de Futwängler a Berlin…Qui
està lliure de sospites? Qui no ha traït els seus principis per escapar dels
nazis??? Tothom té por…Art? Política? Són móns enfrontats que intenten fer
que l’espectador “prengui partit”. 

Estem en els prolegòmens del
judici de la Comissió Antinazi pels artistes…Estem davant de l’inspector
d’assegurances que ha rebut l’encàrrec d’investigar a Wilhem Furtwängler. Són
Andrés Herrera i Josep Maria Pou,en un enfrontament carregat de
força… Art? Política? Hitler? Beethoven?

El tema interessa, és evident
que el paper de l’art a la societat és sempre d’actualitat. No interessa tant
la llarga digressió entre els dos protagonistes que cap a la segona part de
l’espectacle se’ns comença a fer feixuga. A l’espectacle que dirigeix Josep
Maria Pou, trobem baixades de ritme teatral a la segona part, quan ja coneixem
el tema i la problemàtica, i és difícil establir noves variants. 

Tot està bé,
tot és correcte, l’espai escènic és no només funcional sinó també d’un gran
efecte. Andrés Herrera com el nordamericà que ha de conèixer la veritat del
cas, aconsegueix un paper enlluernant. No cal parlar de la presència poderosa
de Josep Maria Pou que mai ens defrauda. 

“Taking sides”,
“Prendre partit” és una de les obres més conegudes de Ronald Harwood,
un autor contemporani que incideix en temàtiques contemporànies. I
“Prendre partit” és una obra plena de força i, no m’agrada dir-ho,
però també d’actualitat.