Diu el subtítol del programa que es tracta d’un musical “que et farà trucar la teva mare”. Certament, es fa necessari comunicar, transmetre l’energia que s’ha concentrat dins del cos amb aquest petit espectacle. A la mare, a la dona, o a qui sigui que estimis. Perquè la relació intrauterina només és femenina però tots els mortals ens emocionem si tenim ocasió de veure com s’ofega i respira una relació torbadora d’amor vertader. Una situació que es viu o es viurà en tota llar familiar, però que no s’ha copsat mai amb aquest doll d’energia positiva. Són un torrent d’emocions que potencia una comunió amb els espectadors, reforçat, a més, amb una música potent i cristal·lina.

A escena, tot és molt tendre, prim, esquemàtic. Com la música que sembla que es pugui allargar o escurçar compassos, segons l’ímpetu de Clara Peya, com sempre una sac d’em oció amb els dits a les tecles. I també en la mirada cap als dos personatges. La mesura és la justa. El moviment és quasi inexistent. Però la força de la mirada de la que escolta mentre l’altra canta és de tal força que es fa innecessari gaire coreografia. La peça és intel·ligent i treballa bé els ritmes amb notes de nostàlgia a la infància i lúcides picades d’ullet a l’humor, a la broma (des d’uns personatges que són a punt de sortir de la seva calma). Són mare i filla emocionals que procuren transmetre un rictus de racionalitat per no sufragar en els seus dubtes, en les seves pèrdues, en el seu passat.