Hi ha molt de compenetració personal en aquest musical de cambra. I aquesta compenetració es reflecteix durant l’hora de l’espectacle entre els tres intèrprets en escena: les cantants i actrius Nina i Mariona Castillo, i la pianista Clara Peya, creadora, juntament amb el llibret de David Pintó, de la música de ‘Mares i filles’.

¿I com es tradueix aquesta compenetració? Doncs, entre el joc de mirades, d’esgarrinxades, d’exigir i de donar, de perdonar i de la necessitat d’estimar, d’amor i d’odi, de tensió i de calma de la mare i de la filla. Però al seu costat, davant el piano, hi ha també l’ímpetu, el remolí i la força de Clara Peya —un personatge més, silenciós però present— que és com una veu de la consciència de les dues protagonistes, però a través de la música, una música que no fa cap pausa durant tot el musical, que entrellaça una seqüència amb l’altra, una peça amb l’altra, que fa també de guió, que forma part del discurs i que la pianista modela amb pujades i baixades, com si també, des de la seva posició, passés pels estats anímics de la mateixa necessitat d’estimar i d’odiar, d’exigir i de donar, de tensar i de calmar de la mare i de la filla protagonistes.

Crec que la història que explica David Pintó en el llibret pot quallar més en “les espectadores” que no pas en “els espectadors” —sense que això es pugui generalitzar— perquè l’experiència que s’hi relata és només l’experiència possible entre moltes mares i moltes filles de tots els temps. I, si no, vegi’s per exemple quan la filla canta que si ella portés el nom de fonts d’un noi, podria marxar de casa sense que això representés una tragèdia per a la mare.