Sota la direcció de Teresa Pombo, i la batuta en la producció de Pere Planella, el
Petit Romea ens ofereix, com a primer espectacle d’aquesta nova
aventura de ‘Viu el teatre’, un que ja va estar programat al Mercat de
les Flors, dins del Festival MiniGrec 2013, i que lamentablement vaig
perdre’m, malgrat l’interès que desperta amb mi la temàtica.

I
aquest interès no és altre que el teatre, l’espectacle, com a eina de
divulgació de la cultura científica, que tan poc conreada està al nostre
país. Ho sé perquè participo d’un projecte d’aquesta divulgació, i he
sentit a molts mestres i caps d’estudi queixar-se dels pocs recursos i,
de pas, dels pocs espectacles (per exemple, l’espectacle televisiu que
el Dinàmiks de Dani Jiménez ofereix a la televisió catalana per a joves espectadors)
que tracten del tema. El teatre ha estat sempre un vehicle, no tan sols
d’emocions, sinó també de coneixements i un generador d’experiències.

És per això que trobo tan necessari aquest espectacle, i tants d’altres com aquest que haurien d’anar per aquesta línia.

En
concret, ‘Perduts a la Viquipèdia’ ens presenta dos companyes de classe
de tretze anys (segons la companyia, tot i que poden passar per més
petits), que han de fer un treball per a l’escola sobre ciències, quan
de sobte, al caure’s l’ordinador al terra, apareix l’Einstein, que té
una trifulga amb una partícula subatòmica una mica malcarada, anomenada
neutrí. No se sap com, el vell Albert desapareix d’escena i els
infants penetren per la pantalla de l’ordinador al món de la Viquipèdia,
buscant científics amb qui parlar. Anem coneixent científics destacats,
com ara Galileu, Copèrnic, Marie Curie (que només veiem projectada a la
pantalla, interpretada per una inconfusible Lloll Bertran), Narcís
Monturiol, Da Vinci, i la simpàtica parella Watt-Faraday, la darrera i
per a mi la més reeixida. Als nens se’ls acudeix fer un concurs
d’inventors, que no acaba de donar bons resultats, però sobretot
busquen la forma de sortir i tornar a casa i el món real, que des de
dins de la virtualitat sembla el lloc més meravellós del món.

Val a dir que la idea és molt bona, però la realització té alguns handicaps com ara que els actors-nens
realment tenen la edat dels personatges. No es tracta de negar que nens
i nenes puguin participar en la interpretació de papers adreçats als
seus iguals. De fet fa funcionar força la empatia amb ells. Però per a
campanyes escolars és evident que fan perdre dies de classe, encara que
siguin pocs, que s’acompleixin fil per randa totes les normatives
laborals concernents i que, com ens van comentar els responsables, hi
hagi diversos ‘equips’ d’actors infantils. És que el teatre
professional, com es vol que siguin aquesta mena de campanyes,
requereixen actors professionals. Joves si es vol, però professionals,
perquè la experiència demostra que nois i noies joves fent el paper de
nens i nenes poden funcionar perfectament, i aporten el ‘savoir faire’
que va faltar en alguns moments de la funció.

També
seria bo repassar la proposta de guió, on de vegades ens perdem en fer
anècdotes divertides, i anar poc a la innegable diversió que tindrien
molts episodis reals dels científics que anem coneixent i de com van
fer-se els seus descobriments. Es tracta d’apropar la ciència i fer-la
veure d’una altra manera. I es pot fer, perquè la ciència, molts cops, a
més de ser apassionant, té punts que sorprenen i resulten tan màgics
com el millor il·lusionisme, i a més no són un truc, i si a més serveix
per a aprendre alguna cosa…

Per
últim, la ‘narrativa’ de l’espectacle i el seu ritme, per a mi han
desaprofitat un pretext tan encertat com la Viquipèdia, per a crear un
nexe d’unió entre tots els científics que hi apareixen, i que no és
altre que l’ADN del mateix internet on s’allotja: el link o enllaç.
Tots, especialment al principi, ens hem passat hores recorrent les
pàgines d’aquesta enciclopèdia vastíssima, clicant algun dels enllaços
d’un article, i després de l’altre on ens ha dut, i un altre, i un
altre… aquesta hauria estat, per a mi, una forma lògica de passar d’un
a l’altre gran científic. Però és clar, només és una opinió personal.

En
definitiva, però, un espectacle necessari, que utilitza força
l’audiovisual (en ocasions fosc) i que omple un buit que cal que més
companyies i creadors emplenin urgentment, pel bon futur de l’esperit
científic i investigador del nostre país, al qual pot contribuir el
teatre, sense cap dubte.