És una producció familiar arriscada que aconsegueix jugar amb la ciència. Dos companys de classe han de fer un treball i, fortuitament (o accidentalment) tenen l’oportunitat de conèixer els científics més valorats de la Viquipèdia. Els dos nens (Víctor Ortega i Jana Roa) aguanten el pes de la trama i ho fan amb una desimboltura notable. La identificacio de la canalla amb ells és immediata. Els personatges, durant el viatge s’adonen que, tot i que a escola els tinguin per hiperactius o per astorats, també poden disfrutar de la ciència. És pedagògic, senzill (quan no ho és els mateixos personatges infantils en fan crítica) i àgil. La camaraderia amb els dos actors adults (que interpreten la resta de científics presencials de l’auca, Ricard Farré i Arnau Puig) és molt adequada. Potser, unes dècades enrere, es podria representar com si fossin els pares els que fan el “paperina” guarnint-se de científics per donar idees als seus fills. Està bé que la cerca sigui ara per Internet (és el signe dels temps) però que es mantingui l’escalfor entre cercant i cercat.

El mètode científic és de cap quadrat: Primer, s’observa i es contempla un punt de partida bastant convencional (dos nens mandrejant quan els tocaria avançar un treball d’escola). Segon, es pensa una hipòesti. Els nens, que van a petar dins de l’ordinador per art de convenció teatral, tenen la pensada de’¡organitzar una olimpiada cultural. Tercer, s’experimenta: Divertídissma Lloll Bertran en les múltiples facetes de Marie Curie. Genial el rap entre James Wats i Isaac Newton. Ingènuament ben trobada la competició de xocolata amb xurros… Quart, es redacta la conclusió: és una obra molt ben pensada per a un públic que comença a ser exigent (dels 7 fins al 13 anys?) en la que els pares també tenen punts de trobada (“tot és relatiu”, sentencia Einstein).