Romance de Curro ‘el Palmo’ és una cançó mítica de Joan Manuel Serrat que descriu un món sòrdid, ingenu, poètic. Jaume Villanueva, un altre artista necessittat de racons on emocionar-se i commoure l’espectador desgrana els personatges en una proposta molt ambiciosa, amb instants  sublims i una adaptació musical que permet el pas del flamenc al Serrat passat pel tamís de violoncel, flauta travessera, piano i guitarra. Com a Los tarantos (BTM, 2004), es vol traslladar el món dels immigrants dels anys 60 de Barcelona vinguts d’arreu (en el cas citat abans va ser al Somorrostro de Carmen Amaya, ara a les barraques de Montjuïc “on la ciutat canvia el seu nom”, citant Paco Candel, per on Serrat deuria barrejar-s’hi sortint del seu veí Poble-sec) al format de musical. La peça s’ambiienta, doncs a les barraques veïnes del Grec de Montjuïc la revetlla de Sant Joan del 1967, en ple franquisme i quan l’onada d’immigració ja omplia les barraques de l’entorn de la ciutat.

Té molts encerts i una sensibilitat que ja es va poder veure en títols com a El llanto, basat en la el·legia Llanto por Ignacio Sánchez Mejías de Federico García Lorca. Villanueva s’empalta de Serrat i Paco Candel per il·lustrar aquell món de festa, bullici, gatzara però també d’il·lusions torçades, amors perduts, lluites desiguals. Tot un Antonio Canales s’arrossega coma empresari faldiller i germà de Curro, amb la seguretat dels anys de carrera, tot i el seu posat menys atlètic. El baile es barreja contínuament. És una dansa xarnega, sobretot en la primera part on queda a orosit amb regust de passes de clàssica, grans desplaçaments, coreografies que alternen els duets amb els dels cors, tot traslladant elements de la sardana, la copla, el flamenc en un quadre mestís, per definició. Pep Cruz és el catalán,  professor anarquista que ensenya mentre ofega la depressió per no poder ensenyar en el vi de la Bodega La Moreneta. El discurs de final de la primera part, seria millor amb to tavernari (s’imagina un 2015 republicà “perquè Franco ja s’¡haurà mort, segur”) amb una Barcelona que potser encara no haurà resolt aquest distanciament dels immigrants, capaços d’assumir les feines menys honroses i més mal pagades. Enfoca en Paco Candel. 

El gran problema, avui d’aquest espectacle és que encara té la il·luminació a tancar. Perquè bona part de la primera part els personatges passen en penombra i costa trobar el fil d’aquest retaule d’amor i desamor. També té problemes la sonoritat que, més enllà dels problemes de microfonia, amaga la percussió (la caixa) en les peces més flamenques i cal assegurar el pas del cante al musical insòlit. Villanueva presenta la segona part, la del tablao, molt més ordenada. Amb el cameo de La Barni Teatre. Tenia molt clar com aniria allargant el seu final, el de Curro el Palmo, com aniria ressonant la seva melodia per viatjar al cel on el personatge (Nacho Blanco és espectacular tant quan fa d’estrafet, ballant tota l’obra mig encorvat com al Cel, lluint lluent una esquena recta i un zapateado per a somniar) podria deslliurar-se de les estretors de les barraques, de les penes en aquell tablao de pega. Si tingués continuïtat, amb poc més d’ordre a la primera part, la peça podria amorosir un gran tipus de públic.