Una coreografia molt complerta. Encara hi ha temps de gaudir-la (avui darrera funció). Hofesh Shechter, un coreògraf popular a la Gran Bretanya i amb molta  credibilitat en l’escena internacional ja té una parròquia de seguidors a Barcelona, gràcies a les visites d’aquest israelià afincat a la gran Bretanya. A Sun, hi ha la potència i les coreografies corals dels anteriors muntatges (amb un regust a dansa folklorica potent, desconstruïda i una música dominant i trencadora, amb grans contrastos) i també s’hi suma una voluntat de denúncia i un evident caràcter còmic. 

No es pot entendre d’altra manera, les insistents advertències (tot en català, pronucniat per un Shechter còmplice) a què cap animal ha patit violència en la construcció de la peça. Pêrquè només hi apareixen un ramat d’ovelles i un llop dibuixats sobre fusta. És l’amenaça de l’home blanc sobre el de color. La dominació dels eurupeus a les diferents colònies. El quadre, més endavant, es transforma amb dibuixos d’indígenes que reben l’amenaça d’un explorador, aparentment, simpàtic i despreocupat. 

És un espectacle per a tots els públics perquè la música i els continus desplaçaments dels ballarins (un cos de ball de 14 cossos més una veu que xiscla des de platea, no s’espantin, quan insinua el magnicidi del ramat) la fan molt atractiva. La il·luminació és un altre element que captiva. Schether ha aprofitat, fins i tot, les ombres d ela pedrera. Ha eliminat el seu decorat i ha integrat l’espai en aquest quadre. 

Tot i la velocitat dels ballarins i el seu elevat nombre, rara vegada hi ha contacte. Amb els talls musicals, es transformen en unes estàtues pulcres. Quan el moviment és lent, sigui insinuant, divertit o emocional demostren el magnetisme dels seus moviments. Aixecant el braç sembla que disparin una vertical fins al cel. Hi ha ànima i àurea, màgic. Com amb els actors de Peter Brook, per citar una referència estel·lar. Hi vagin. No se’n penediran.