Si hi ha un gènere maltractat, tant pel cinema com pel teatre, i fins i tot la literatura, és la comèdia dramàtica. I
si no veieu clara aquesta afirmació, feu un repàs d’alguna pel·lícula
o funció emmarcada en aquest estil que hàgiu vist últimament. En la majoria de casos haureu de reconèixer que, tot i haver caigut en
la temptació causa de tràilers o anuncis molt ben executats i
prometedors, el resultat final normalment deixa molt a desitjar.

De
vegades sembla que per explicar històries que barregin amor i humor ha
prou amb tirar dels tòpics de sempre, els mateixos personatges plans
vistos una i mil vegades i oferir poques o nul·les sorpreses en els
finals. La
veritat acaba cansant, i fins i tot molestant, ja que en certa mesura
és com si es tractés l’espectador més romàntic com si fos menys intel·ligent, com si es conformés amb molt menys, amb propostes a mig gas. I
encara que també és cert que el nivell d’exigència del públic en
general ha baixat, i molt, i la predisposició a riure amb tot i per tot
és màxima, s’agraeixen propostes com les de Marta Buchaca, capaç
d’arrencar somriures amb Losers cada nit a La Villarroel.

(seguir llegint al link en castellà)