La Sue Flack i el Caspar,
són vells coneguts, doncs han participat en espectacles per a escolars en
anglès, ja que tots dos són anglòfons, si bé residents a casa nostra de fa molts anys. L’espectacle és bàsicament en català, també en castellà i després en
uns alemany, francès i italià mig inventats. Ells dos són els intèrprets dels aproximadament 75 minuts de durada de la peça.

Segons resa el mateix programa de l’espectacle: Sue Flack
va veure l’sketch l’original de Dinner for One amb Fredie Frinton i May Warden
durant unes festes de Nadal mentre visitava a uns familiars a Alemanya.
Immediatament es va adonar que allò era el show perfecte per Escapade Theatre.
Això era el 1963, i la concepció de l’espectacle va realitzar-se el 2002.

La peça
ens posa al davant la festa d’aniversari d’una senyora –presumiblement de bona
família molt vinguda a menys- d’edat avançada, única pobladora, amb el seu
criat, d’una casa en plena decadència. En aquesta versió s’han substituït els
convidats de l’original per una esperpèntica (i un tant poètica, s’ha de dir) substitució
que el mateix criat fa de tots ells. No deixa d’entendrir el vell servent fent mans i mànigues, si més no el dia de l’aniversari de la mestressa, per fer-la feliç portant-la millors temps passats. El gran repte actoral que això significa,
és potser el millor, però també el gran problema de l’obra, que no queda resolt: passada la
presentació dels dos protagonistes, els quatre convidats, malgrat les
diferències, reprodueixen un esquema que aviat ens adonem que no ens aportarà
gaire res de nou fins al final. Per tant, tenim una història que si bé al
principi apunta ‘maneres’ en una proposta de comèdia física, especialment del
criat interpretat pel Caspar, el desenvolupament fa que decreixi l’interès, i
sobretot la sorpresa, companys imprescindibles de la millor comèdia. Tot i això
cal dir que el repertori de teatre físic d’aquest personatge del criat (la
senyora té un paper gairebé testimonial), va ser notable, amb l’únic però d’una
lentitud, sobretot al principi, que també xoca amb les necessitats del gènere.
En conclusió, un espectacle que es veu sense problemes, que pot fer-nos passar
una bona estona, però que difícilment podríem qualificar de brillant.