La proposta de Dinner for one té molt bona flaire, d’entrada. Perquè l’espai, els personatges i l’acció (que trasllada el teatre de l’absurd al més pur patetisme, per divertit que sigui) així ho semblen indicar. La realitat és ben diferent, lamentablement. Perquè la trama aguanta poc més que un gag llarg. I allargar un acudit és la pitjor de les aventures escèniques. Anem al cas: Una dona celebra, de fa anys, el seu aniversari amb uns convidats que, (se suposa) en els últims anys, o han mort o han deixat morir aquesta amistat. Total, que ara ellla símplement, ho celebra amb la complicitat del seu majordom que es desviu per donar veu a tots els personatges servir el sopar i, sobretot les diferents copes de vi. Els actors li posen una comctitat adequada a una festa que, fos descrita en clau fosca remetria, probablement a l’Una fiesta para Boris, de Samuel Beckett, per exemple.

Certament, la comicitat de l’actor Caspar és lloable. Perquè haver de córrer mentre se simula dificultats d’equilibri (en part per una tremolor conseqüència de l’edat i, en part, per l’alcohol que va ingerint) té prou dificultat. Se’n surt i també és prou distreta l’entrada amb el joc amb els espectadors, l’amagar el diari caducadíssim sota l’estora de pell de tigre i trobar el xííst (que diria en Montilla del Polònia) que el Titanic es deuria enfonsar perquè es deuria fabricar a Espanya. L’estètica és dels personatges de Forever young però sense la trama (més o menys ben trobada) però amb molta més evolució que la del Dinner for one.

Escapade Theatre Company és un grup que ha treballat, habitualment, en sessions escolars i en anglès. En aquesta peça barregen l’anglès, amb el català, el castellà i un alemany inventat que sona prou convincent.  El treball de gest és bo però tot queda en una mena de bucle reiteratiu que no permet mostrar gaire tampoc la capacitat d’interpretativa de l’actriu, Sue Flack.