El
tàndem Nao Albet Marcel Borràs és un regal pel teatre jove, pel teatre en
general i fins i tot per Catalunya. Tenen un llenguatge molt personal amb el
que expliquen el que els agrada: el seu món, els seus records, els seus
sentiments… Tot el que he vist fins ara d’ells ho he trobat, malgrat les
aparences d’algunes obres, seriós i ben rumiat. La seva escena a Dictadura-Transició-Democràcia,
ha estat de les més impactants que he vist mai. Dit això, Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach és,
potser, el més gamberro dels seus espectacles. 
L’argument és boig, les ocurrències inacabables… Destil·la agilitat i
joventut per arreu en un nou llenguatge que han pujat a l’escenari sense pudor, amb tots els argots del moment. Perquè és tal com parlen ells i molts altres. Això és el més general que puc dir. Bé, i que tots els actors estan molt convincents, sense excepció. I que Albet/Borras caminen molt segurs. 
A nivell personal, em vaig emocionar i tot. Vaig començar a dedicar-me
al teatre en exclusiva quan Sergi Belbel va entrar al TNC. He seguit tot el seu projecte i, en certa manera,
he fet el camí al seu costat en el temps. Per això, l’obra em va arribar com un
homenatge tan tendre com pintoresc a un director que es va inventar –amb Toni Casares-
el T6 i que ha dirigit l’obra que ha tingut més espectadors -{Agost}-, entre
moltes altres. Ha marxat d’una manera diferent, posant-se a les mans dels dos
joves dramaturgs per mostrar-nos el seu sentit de l’humor. I ha tancat el teló als braços d’una
soprano de la categoria de Alina Furman, cantant-li, -una encertada excentricitat més de l’espectacle-. Bé, per als que no l’heu vist, potser cal que expliqui que Belbel interpreta un russot tan misteriós com mafiós. Ara ja es pot desvetllar tot, no? No crec que Belbel inicii aquí una carrera com actor. O si?