Els
enfants terribles oficials del teatre català han estrenat al TNC sota el
paraigua del T6 i lluint l’etiqueta de radicalitat que sempre els identifica.
Una etiqueta que, sumada a la seva precocitat creativa, desperta simpaties i
els ha obert les portes de teatres que altres creadors han trobat tancades amb
forrellat. Per separat, i com a actors, Nao Albet i Marcel Borràs han resolt
amb solvència les feines més diverses, tant si eren clàssiques (Els nois
d’història) com extremes (Temps real), per citar-ne dues de les
executades per Albet; i junts, viuen, gaudeixen del teatre com a espai per
descarregar la seva fantasia posmoderna, per jugar i fer el gamberro, en
definitiva. La pega és que rere la gamberrada hi ha d’haver substància,
transgressió, polèmica, i per més que Atraco… (ens diuen) qüestioni
els límits del teatre com a experiment de ficció, no provoca cap reflexió. Fins
i tot pel plantejament escenogràfic i el seu sentit de l’humor, aquest joc
metateatral en què dos joves autors (Albet i Borràs) miren d’escriure el guió
de l’atracament perfecte entronca més amb el Pel davant i pel darrere de
Michael Frayn que amb els deliris teatrals d’Angélica Liddell, dels quals Albet
i Borràs es declaren admiradors i que, aquells sí, incomoden i remouen consciències.

Atraco… és una comèdia que agradarà,
sobretot, al públic més jove o a qualsevol altre que confongui desvergonyiment
amb inconformisme, la broma fàcil amb perversa ironia. Això no treu que
l’espectacle atresori virtuts: un ritme viu, gairebé frenètic, que no decau en
cap moment –ni tan sols quan l’actriu Maria Kapravof (Laia Costa) irromp en
escena per dissertar, en alemany, al voltant d’un corrent artístic underground–;
unes bones interpretacions –amb Francesca Piñon al capdavant– o la traca final,
apoteòsica, que posa el punt d’atreviment i disbarat que es troba a faltar a la
resta de l’espectacle.