Ârtica frapa. Convida a una experiència petita, de personatges ingenus, tous, somniadors, que evoquen un món antagònic: la llar abraça delicadament els nouvinguts d’aquell univers inhòspit. Tot i així, un fred que es fa notar (s’agraeixen els abrics cedits per a l’ocasió) es manté constant com una música evocadora. Els jocs de llum, els quadres cuidats, la dramatúrgia amb uns carrets de fil que poden indicar l’extensió de la vida, o d’alguns capítols que s’han quedat enganxats en la màniga de l’abric, o en el coll, o en les butxaques… Un fil que també és mort i record. No hi ha ni una paraula; però dels ulls dels personatges hi respira una bondat, sigui hospitalària o adolorida per la pèrdua, que convida a somriure i a mirar la profunditat des de dins. És un espectacle que busca la connexió emocional, l’experiència, té un punt místic. Mirat des de la freda concepció del ritme, i els girs dramàtics se la podria jutjar cruelment. Ponten pie ha deixat arraconat la seva divertida Copacabana (tota ella era un disbarat simpàtic, amb punts de clown, de manipulació d’objectes, alguna llepada poètica… sorpresa en la mateixa escenografia) per arraulir-se allà on s’hi senten més reconfortats. Són valents i, per la seva delicadesa, poden cuinar un nou itinerari de funcions arreu del món.