La Cia. Ponten
pie ens convida a entrar a una casa de conte on hi fa molt de fred… és una
mena de gran instal·lació practicable en un no-res, com si entréssim en un
espai congelat de l’inconscient col·lectiu. Allí, els personatges que l’habiten
ens acompanyen, ens guien i ens faciliten abrics i mantes per fer-nos còmode i
agradable l’estada malgrat el fred terrible. I des d’allí assistim a algunes escenes
manllevades de contes populars i recreades, sobtadament, en les parets amb tot
tipus de recursos escènics, des d’ombres fins la interacció d’objectes amb
actors. En aquest darrer espectacle, la companyia acaba definint una poètica
pròpia estirant –literalment- del fil de l’objecte recuperat. Amb aquests fils
van teixint la seva poètica fins a confeccionar, aparentment de forma molt
artesanal, l’atmosfera més adequada per a les seves històries. L’objecte
“trobat”, salvat de la mort o de l’oblit (que ve a ser el mateix) esdevé la
peça essencial d’aquesta poètica. En aquesta ocasió són les peces d’abric les
que aporten el primer fil d’on estirar i arribar a aquestes escenes que rauen
en el més profund del nostre inconscient. Més enllà del nostre coneixement
conscient de contes o llegendes tradicionals, la història d’un ocell engabiat -que
no ha de ser necessàriament el “petit rossinyol de l’emperador”-, la nena que
surt d’un pou o la història d’amor entre un soldat i una ballarina romanen en
nosaltres esperant el moment de tornar-nos a emocionar.