Es curiós: veient l’espectacle que tanca el cicle T6 d’aquesta temporada i de qualsevol altra temporada futura  del TNC ( i que ha resultat ser també el T6 més estimulant del curs, i un dels més divertits de tot el cicle) em vaig recordar de la interesant i irregular adaptació d’El mestre i Margarita que Pep Tosar va estrenar fa uns pocs mesos . Tosar omplia el seu muntatge de malicioses  referències a un teatre molt semblant al TNC, dirigit per un director molt semblant a Sergi Belbel. I ara, potser sense tanta malicia però sens dubte amb força gràcia, són Nao Albet i Marcel Borràs els que juguen al metateatre  inventant-se a la seva obra un teatre que també podria recordar al nostre temple nacional de les arts escèniques , dirigit per un director que podria recordar a una mena de Belbel mafiós i d’ambició desmesurada. Tot plegat dins un espectacle potser una mica descompensat però decididament brillant que es permet també fer broma a costa dels monstres sagrats amb tendència a autolesionar-se en viu i en directe,dels teatrers teòrics obsessionats  en buscar la veritat escènica fugint com del dimoni de les convencions del teatre burgès, o dels popes  i les papesses de la dansa contemporania i el mim profund a l’estil Marceau. Es diria que propiciant aquest fi de festa, Belbel ha volgut fer butifarra a tots els que li retreuen el seu  tarannà clàssic, i deixar anar el gamberro que porta dins.