Margie Walsh és des d’ara, per als espectadors catalans, l’actriu Mercè Aránega. És així perquè els personatges de ficció acaben sempre tenint la cara de qui els dóna vida. Margie viu a Boston, en un barri de la perifèria, el Southie. És mare monoparental. La seva filla —un personatge clau però absent de l’obra— pateix una disminució física i psíquica. Com que la mala sort sempre viatja acompanyada, Margie Walsh perd la feina de caixera del supermercat on treballava. El lloguer del pis on viu li cau cada mes. I les despeses de manutenció de la casa l’ofeguen. L’atur és una soga. La lluita per la supervivència només acaba de començar. És quan la desesperació obre una esperança als que es consideren els millors amics de la infància, a la bona gent. (…) L’argentí Daniel Veronese, com a director, no ha deixat que l’obra perdi ni un segon d’aire i ha encadenat els diàlegs de tots plegats sense respir, amb volgudes trepitjades, amb un aire col·loquial que s’encomana. I aquest mateix tractament és el que fa que els espectadors vegin, sí, els personatges en acció, però sobretot, també, els escoltin i en paladegin el que diuen, el que es diuen, i el que volen dir sense dir-ho.