Hem pogut veure Bona Gent al flamant Teatre Tarragona, un equipament cultural de primera, bé que amb una acústica deficient en les localitats del darrera i galliner… El mal, tots els mals que patim, sempre ha prosperat amb la col·laboració necessària de la “bona gent” que prefereix callar a tenir úna actitud mínimament compromesa amb els seus congèneres. Una “bona gent” que tolera, permet, passa per alt, consenteix o mira cap a una altra banda davant una irregularitat, un abús, una tergiversació, mitjaveritat o mentida, una manipulció més o menys descarada, un frau per petit que sia. Així s’adoba, es conrea i es fa créixer la corrupció, el totalitarisme, l’engany… el mal! La peça de Lindsay-Abaire, en la línia de les comèdies amargues nordamericanes en l’estela d’Arthur Miller, s’inicia suau, lleugera, aparentment banal, sense gaire incisió, fins que finalment et clava clatellada amb l’emergència de secrets soterrats i actituds esfereïdores. L’equip actoral fa lliscar els diàlegs amb naturalitat i un ritme fluïd. Destaca una incommesurable Mercè Arànega, que construeix un personatge que sembla elemental, però que és d’una contrastada complexitat, digna i mesquina alhora, impuls i fre, vulgar i amb un íntim amor propi. La direcció de l’argentí Veronese xifra el seu èxit en la velocitat: no deixa respir a l’espectador, no s’entreté, va directe al gra i et clava a la cadira.  Molt recomanable!