Toc, toc… ¿qui hi ha…? Doncs, hi ha Esteve Ferrer, a la direcció, i Jordi Galceran al darrere, en l’adaptació catalana d’aquesta comèdia del dramaturg francès, Laurent Baffie (Montreuil, Seine-Saint-Denis, 1958). I al davant, hi ha la tropa d’intèrprets que s’enfronten a l’humor —mig negre perquè toca la medicina— que es desprèn de l’anàlisi del Transtorn Obsessiu Compulsiu (TOC), una patologia que fa que qui la pateix estigui permanentment angoixat per pensaments i accions persistents no desitjats que no pot controlar ni deixar de fer o expulsar. Laurent Baffie va estrenar aquesta obra a París el 2005 —que diuen que han vist més d’un milió d’espectadors arreu del món— per tant, atenció, dos anys després que l’actual adaptador català, Jordi Galceran, estrenés el seu esclatant èxit internacional, ‘El mètode Grönholm’. Vull dir que, la concidiència de tancar en una habitació una sèrie de personatges que acaben realimentant-se per actuar estrafolàriament és pur atzar, conseqüències de les airades creatives del temps que es transmeten sense saber com. Però ai, si Galceran hagués estrenat ‘El mètode Grönholm’ després del ‘Toc Toc’ de Laurent Baffie! Aleshores, ja hi hauria qui diria que l’hauria copiat. No caiguem, doncs, en el mateix error pueril, tot i que sí que val la pena dir que Galceran se’n va sortir amb ‘El mètode Grönholm’ molt millor que Laurent Baffie amb el ‘Toc Toc’.