El poder pot provocar efectes del tot claustrofòbics. I això , ens ho demostra Claus Guth en el seu potentisim muntatge d’una extraordinària òpera adolescent d’Amadeus jutjada freqüentment com una obra plena de geni musical, però encara mancada d’aquella teatralitat inqüestionable que presenten totes les òperes de maduresa del nen prodigi. Doncs s’ha acabat  la maledicció! Guth construeix per a cadascuna de les àries da capo de l’obra un veritable món paral·lel que ens permet entrar en el cap dels personatges, i veure materialitzades les seves fantasies, els seus terrors inconscients i els seus desitjos. Tot plegat, mentre la opressiva i magnífica escenografia circular de l’espectacle no deixa de donar voltes i més voltes, mostrant-nos un espai en el que els poderosos dictadors i les seves victimes potencials, semblen compartir un mateix captiveri. D’altra banda, i com ja va quedar prou clar al seu memorable “Parsifal”, Guth  torna a demostrar que és un molt notable director d’actors. Clar que quan treballes amb una cantant fabulosa tan plena de talent interpretatiu dramàtic com ara Patricia Petibon, la meitat de la feina ja està feta.