Yo soy mi mujer. Per Jordi Bordes

L’espai no només és un personatge més a Yo soy mi mujer. Aquelles parets són les que permeten

sobreviure a l’única protagonista. Són doncs, una mena d’aval que
permet conèixer i construir la història èpica de Charlotte von
Mahlsdorf. La companyia Los Hermanos Kray no vol avançar gaire res
més, tot i que la residència a Tàrrega d’una setmana a un racó de
la casa de Cal Trepat va servir per habilitar la trama en el circuït
per on transiten els visitants d’aquest increïble, encisador, secret
i tètric amagatall. Certament, recorrent aquelles cambres el text de
Doug Wright (que ja es va poder veure el 2008 a la Sala Villarroel
protagonitzada per Joel Joan) guanya densitat perquè es pot palpar
les parets, sentir la humitat o és imprescindible acostumar-se al
canvi de llum que exigeix cada moment.

En el fons, hi ha un debat profund. Una
cigarretera d’or d’un jueu enviat als camps d’extermini on és millor
que reposi: a les caixes fortes dels nazis o bé en un museu,
dignificant-lo? Com es pot sobreviure durant 40 anys sent una amenaça
a la moral imposada pels nazis i, posteriorment, per la Stasi
comunista? Quina és la necessitat de creure i quin és l’engany que
un mateix es fa d’un relat que converteix en la seva vida? Es pot
negar les atrocitats que explicava Enric Marco del camp de
concentració nazi (polèmic president destituït de l’amical de
Matthausenn) només pel fet que ell no les va viure, tot i
explicar-les en primera persona?

La directora Rosa Carbonell va preparar
aquest muntatge com a treball final en el màster d’arts del carrer
de l’any passat. Ara l’ha pogut posar en pràctica gràcies al
programa de residències que impulsa Fira Tàrrega. El muntatge
s’estrenarà oficialment, en la propera edició aquest setembre.
L’objectiu és desarmar el públic perquè l’obra cobra diferents
girs i són més eficaços quant menys es desconegui la seva meta.
L’actor Sergio Vega ha comprovat en les prèvies que han anat testant
(canviant sempre d’espai) com els visitants d’aquella casa museu en
la que una senyora encantadorament peculiar rep els curiosos, per
moment “l’abraçarien i d’altres es mostren més freds, aprovant
menys la decisió de Charlotte”, però mai censurant-la, sempre
admetent-ho com a mètode de supervivència.

La construcció d’un jo, sigui com
sigui, (amb més o menys maquillatge) sempre tenyeix l’espai. A la
vegada, els condicionaments d’un espai transformen la manera d’actuar
i, fins i tot, de pensar d’un habitant. En el fons, tots som
habitants d’una intimitat. Tots construïm relat i adaptem la
història amb la nostra mirada a l’escena més plaent per a nosaltres
mateixos. Som els primers a justificar l’acció més reprovable. En
tot cas, aquest és el repte: no autoenganyar-nos. I l’exemple de
Charlotte von Mahlsdorf és un bon mirall.