Una mirada global al seu cartell

Quan molts ignoràvem el circ, potser
perquè el consideràvem lluny de les arts escèniques, va arribar el
Trapezi. Amb una edició en vàrem tenir prou per veure que estàvem
equivocats. La joventut dels artistes, -més propers als hippies
que als musculitos-, l’energia, les ganes de fer-nos
descobrir coses, la bellesa visual, la poesia, la facilitat de
comunicació… I l’Elefant, preciós, rondant pels carrers de
Vilanova! El Trapezi va atrapar molta gent a Vilanova i a Reus les
quatre primeres edicions. Fins fer-nos addictes!

Aquest any, l’Elefant portava un barret
de copa molt elegant perquè complia 20 anys. Ell hi ha estat sempre
i va tenir el privilegi de bufar les espelmes el dia de la
inauguració, al Parc Sant Jordi, al nou espai reservat al Cabaret i
que va acollir el Cabaret Inaugural. La Fira del Circ de Catalunya ha
celebrat, del 12 al 15 de maig, una edició d’aniversari que ha estat
un luxe per la qualitat. Hem pogut veure més de la meitat de les 31
companyies participants sense ni una decepció. Si hi ha alguna
queixa, és que la gran afluència de públic (l’organització va
calcular sense confirmar però amb criteri, que han vist el Trapezi
unes 90.000 persones) va fer que les relativament poques ofertes
estiguessin plenes a vessar. Els que teníem entrades, hem vist bé
els espectacles de sala, tots plens. Però els de carrer, o hi anaves
una hora abans o havies de ser jugador de bàsquet. Això sembla una
bona notícia, però fa una mica de por. Molts dels que venen de
l’estranger, atrets pel prestigi internacional que ha adquirit la
marca Trapezi en aquests 20 anys, se’n poden cansar de no veure res.
El Trapezi és una altra víctima de la falta de interès de les
institucions per la cultura. I no s’ho mereix!

L’organització també ha estat
impecable en el repartiment equilibrat d’espectacles de sala i de
carrer. Això té molt de mèrit perquè, des del 2013 en què el
CAER va tancar, tota la gestió l’ha de portar l’equip del Trapezi,
que són cinc persones i no totes hi treballen tot l’any. “Hi
ha l’IMAC, però no dóna l’abast perquè s’han de cuidar de tota la
cultura de Reus, que no és poca”, ens deia Jordi Gaspar,
director artístic del Trapezi, un home que, sense temps per
descansar, ha començat -bé, ja fa dies- a pensar en la 21 edició.
Serà la de la majoria d’edat i també ho celebrarem. Això sí que
s’ho mereixen!

EL TRAPEZI AL CARRER

El Circ Bové, vinguts de Balears, van
obrir el Trapezi amb Vincles, un espectacle que van crear
expressament per celebrar es 20 anys de la companyia. Amb tan sols
l’ajut d’unes canyes de bambú treballen, amb una elegància
inusitada, diverses tècniques com ara equilibris, perxa xinesa i
manipulació d’estructures.

Bouncing, de Malabarte, és la
proposta del malabarista Fernando Pose que juga amb les pilotes de
rebot fins regalar- nos un número de percussió. També sap
extreure humor al malabarisme: treballa al carrer, dins d’un cirquet
petit de fira, i sedueix el públic demanant voluntaris als que
sotmet a les seves trampes a la vista de tothom.

El Gran Dimitri va presentar Zirkuz Rupt, també en un petit teatret de fira. És un espectacle clown
amb història: un tècnic pocatraça aprofita que els artistes encara
no han arribat per posar-se la seva roba i ‘provar cosetes’
davant del públic. S’emociona tant amb els aplaudiments, que a
partir d’ara se les inventa totes per aconseguir que els artistes no
arribin. Molt divertit i amb tots els menuts absolutament entregats.

Va seguir més clown amb Leandre i
Mireia Miracle, que van portar el seu Iceberg i l’alt voltatge
visual que l’envolta a la plaça de la Llibertat. Estrenat el 2015,
s’ha pogut veure a una quinzena de ciutats franceses, a Itàlia i a
FiraTàrrega. Una muntanya blanca amaga dos nàufrags solitaris que
intenten sobreviure com poden, malgrat el mal temps i els peixos…
que es defensen! Uns pallassos cavernícoles que mostren la grandesa
de l’optimisme en situacions complicades.

I un altre naufragi: Alone, de
la Companyia Sebas, creació de Manuel Sebastian i Christian
Atanasiu, una de les màximes expressions del circ visual d’objectes
i de carrer de la Fira. Un nàufrag va trobant objectes provinents
del mateix naufragi que, suposadament no serveixen per res, però que
van cobrant vida. Una meravella plàsticament molt cuidada.

 Pupursii d’En diciembre, és
un espectacle intrigant. Per què es posen unes mitges a la cara? No
em va quedar clar, però queda tan estrany com exòtic. Per
reforçar-ho, Silvia Capell i Sergio González, es vesteixen de
manera semblant als antics guerrers xinesos per fer equilibris, roda
cyr i perxa xinesa. És un espectacle molt cuidat on els artistes es
mouen de manera visiblement coreografiada.

L’anunciada companyia Nueveuno va patir
una lesió a última hora i no va poder arribar a Reus. Els va
substituir la Cia. Psirc amb Acrometria, un espectacle molt
visual, que crea en escena escultures a partir d’un vocabulari propi
i interdisciplinari, usant l’acrobàcia, la dansa, la manipulació
d’objectes i els malabars.

A través de la música, els
equilibris verticals i la manipulació d’objectes, un home i una dona
ens parlen des de la seva intimitat, intentant mostrar que la solitud
no és intrínseca a l’ésser humà, malgrat molts ho defensin. Això
és Amigoo, l’espectacle que ha presentat MuMusic Circus.

Tornem al clown amb La Banda de Otro i
Yee-Haw!, tot un relax per al públic a ritme de country. Un
d’aquells espectacles que t’asseus i et deixes portar per les seves
bestieses de clown i la manera increïble en què arriben a tocar la
música en directe, amb malabarisme inclòs. No m’hagués mogut.

EL CIRC DE SALA

Ha estat una de les apostes de la
direcció artística per consolidar el circ: “Volem ajudar
molt la Sala. Per això hem fet una programació de circ més poètic,
visual i coreogràfic. Barregem coreografia amb malabars!”,
plantejava Gaspar, com a filosofia del Festival. I ha estat això: un
esclat de poesia visual, amb argument i també humor.

El meu bateig d’espectadora va ser al
Teatre Bartrina, una joia que t’enlluerna. Ens hi esperava la
Companyia de Circ ‘Eia’ amb inTarsi, on quatre acròbates
construeixen i deconstrueixen la pista de l’escenari (de 12 peces)
per mostrar-nos, amb humor, poesia i bogeria, que es poden comunicar
i explicar-se coses a través de la dansa, el teatre físic i les
arts del circ (portés acrobàtics, banquines, mini-tramp i bàscula.)

Animal Religion, instal·lats al
Teatre Fortuny, ens van sorprendre amb Sapiens Zoo. Sense
perdre l’essència que Quim Girón ha sabut impregnar a la companyia,
tenim aquest cop una proposta amb una bateria de personatges
misteriosos, que es mouen en un escenari que suggereix una disco o un
espai d’oci, on domina el negre, el gris brillant i els tocs de
vermell. Tot un regal, perquè cada personatge té una tècnica i tot
plegat confereix un aparador d’acrobàcies i equilibris, per
construir un univers entre tots. Cal destacar la Ingrid Esperanza,
que una vegada més corprèn penjant-se pels cabells i movent-se amb
velocitat. No ho entendré mai, però ho he vist.

La portuguesa Dulce Duca concentra més
la bellesa estètica i la dramatúrgia que els malabars, la seva
tècnica, a Um belo dia. No és que no en faci, però la resta
és espectacular i la recordes més: una faldilla brodada de
margarides de tots colors, que van caient i inunden l’escenari; el
músic, el violinista Jaime del Blanco, també elegantment vestit,
que l’acompanya en aquesta proposta que resumiré com un divertit
cant a la primavera i a la fertilitat en general.

Ye Orbayu, de la companyia
Vaques (Jorge Albuerne i José Luís Redondo), va ser la gran
sorpresa. Va trencar amb tot: llavis mal pintats, un tècnic amb
caputxa de camuflatge, poca escenografia… Però una delícia
delirant, que combina la comicitat amb números de circ, segons
expliquen, rescatats d’alguns dels seus altres espectacles i
reconvertits en la màxima expressió del clown. Una proposta que
comunica amb el públic -no paren de fer-nos fer coses- i fa riure
molt amb les idees tan originals com esbojarrades que els passen pel
cap.

Acabaré amb Corroc, dels
Escarlata Circus, la perla que aconsegueix la màxima comunicació
amb el públic. Consisteix en ensenyar-nos un museuet ple de pedres
en forma de cor, provinents d’un misteriós col·leccionista, el que
fa que, de bon començament, s’adrecin a nosaltres. Amb el text i
jocs de llums i ombres, la Bet i l’Aspa ens emocionen, ens fan riure,
ens fan estar atents com si fóssim al Louvre… Cal destacar que no
obliden ningú i els més petits, també estan convidats a
intervenir. Els fan meditar sobre l’edat de les pedres “de
vegades fem molt més cas a uns ossos trobats i les pedres són amb
nosaltres des del principi dels temps“, diuen. Només
accepten 30 persones i, per fer-ho encara més agradable, en acabat
conviden a olives, “perquè fan somiar” i a vermut,
“perquè va bé pel cor.” Un espectacle de
cardiopetria que farà que no mirem mai més les pedres en
forma de cor que puguem trobar, de la mateixa manera. N’hi ha, eh! Jo
en vaig trobar una.

DONA’M UNA PISTA

És una secció que va lligada a les
Residències Artístiques de Trapezi. Comunica el treball que estan
fent amb els professionals, per tal que es vagin fent a la idea de
l’espectacle que podran veure -i comprar- l’any que ve. “Els
volem despertar l’interès amb temps“, va dir Gaspar. I els
hem pogut veure a diferents espais: Joan Català ens va deixar
endevinar per on aniria el seu nou espectacle Menar, mentre
Jordi Kerol-Cie. Subliminati Corporation ja ha portat Extravaganza
en qualitat de pre-estrena i Atempo Circ ens ha fet un tast de 20
minuts de Pulso.

Aquest ha estat el recorregut que
aquesta cronista ha pogut fer a Reus en tres dies. Ni un moment per
mirar una botiga -que n’hi ha a centenars- ni per mirar edificis
modernistes -però m’he quedat amb les ganes i hi tornaré sense
haver de treballar- ni menjar ben asseguda. Però he estat feliç.
Confesso que sóc una addicta al circ des d’aquell malaguanyat
Trapezi de Vilanova, que els jocs polítics van aconseguir anul·lar.