Una jove usuària a l’assaig de Grec Creació

A
l’escenari quatre ballarins i tres músics en directe. I fora, un
altre cos pensant, l’Ariadna Montfort, la coreògrafa, que amb
Moaré ha
volgut obrir una reflexió sobre el poder creatiu i transformador de
la mirada. El procés de creació ha estat conjunt i això, que és
tan interessant com poc usual, es descobreix en el resultat: cadascun
dels ballarins amb el seu cos i les seves experiències, genera un
moviment genuí. També és per això que mai els veurem a tots
moure’s exactament igual, la coreografia flueix amb cànons,
sinèrgies, versions d’un solo executades simultàniament…

Moaré és un
espai de llibertat també pel qui
ho observa: la mirada recorre els cossos dels ballarins i es deixa
captivar a cada segon per un d’ells i pels seus detalls, per les
diferents textures de bellesa que aquests cossos són capaços de
transitar. Moments fugaços de bellesa harmònica, però també de
l’estranya bellesa que es revela en postures informes que els
nostres ulls no havien vist mai. Tot i així són imatges amb les que
empatitzem fortament, capaces d’impregnar-nos de sensacions que no
sabríem expressar si no fos per justament aquell gest, aquella
petita tensió, aquella combinació d’una mirada amb el moviment de
la cama…

La
peçaés
fruit d’una investigació en busca d’una poètica capaç
d’expressar que cadascú percep la realitat de manera diferent, que
en certa manera la construïm constantment des del propi cos, la
nostra biografia, prejudicis, desitjos… No té massa sentit
entendre el món en què vivim i convivim com una cosa totalment
sòlida. Aquests són grans temes filosòfics que podrien haver
acabat amb forma d’un assaig sobre fenomenològica, però que s’han
obert camí esplèndidament en forma de coreografia. Ariadna Montfort
posa a la palestra un desplegament del seu llenguatge coreogràfic,
impregnat del mètode Gaga, i tan ric que és capaç de parlar-nos
creativament de tot això.

La
dansa de cada ballarí està constantment afectada per la dels seus
companys: desdoblaments, ombres, miralls, reinterpretacions,
distorsions, imitacions… Una polifonia de gestos que evocarà un
sentit diferent per cada espectador. Individual i col·lectivament
es construeix la coreografia, igual que passa amb la realitat
quotidiana. Els ballarins encarnaran aquest joc en què percebre’s
a un mateix i a l’alteritat és una actualització contínua. Però
cadascun dels espectadors és qui efectivament acabarà de fer
l’obra, dotant d’un sentit genuí a cada moviment, expressió, o
relació entre ballarins. Percebre la realitat és sempre un procés
actiu i creatiu, i al ser espectador de Moaré
això es farà més
patent encara.

Tot
això és el que va ser capaç d’evocar un tast de només 20 minuts
i una posterior conversa amb l’equip que vaig poder gaudir fa uns
dies. Ara només fa que créixer l’expectació per l’estrena que
es veurà al Festival Grec a partir del 26 de juliol.

Èlia Brugulat Rosselló