Una crònica de Xavi Pardo i Aída Pallarès

Una crònica de Xavi Pardo i Aída Pallarès

18h. Localització: un bar qualsevol de Madrid. Acabem de berenar uns entrepans i una ració de calamars, per agafar forces. Estem nerviosos. Només parlem del mateix. Quantes bateries portes? Tens pasta de dents? I el necesser, què? De sobte, s’obren les portes i entra un exèrcit (o dos o tres o quatre) de persones carregades amb bosses plenes de mantes, coixins i pijames. No sabem si anem al teatre o a la guerra.

Arribem als Teatros del Canal. Fent cua per entrar, ens sorprèn la quantitat de cares conegudes que també han agafat el “pont aeri teatral”. Jordi Oriol, Àlex Serrano, Iván Morales, Anna Aurich, Ferran Dordal, Vicky Luengo, Narcís Puig, Marcel Borràs, Aina i Marc Clotet… Està clar que l’expectació és elevadíssima. També veiem noms de l’escena madrilenya com Israel Elejalde, Nathalie Poza, els #tuiteatreros o Pedro Almodóvar en persona. Que, per cert, es va quedar fins al final.

Abans d’entrar a la sala, fem la gimcana pertinent: deixem la motxilla on duem la muda per l’endemà (comptant que sobreviurem a l’experiència) i ens col·loquen la polsereta que ens permetrà entrar i sortir del teatre quan vulguem. Pensem: No ens cal, no pensem abandonar… Però la durem al canell com un trofeu de guerra.

Entrem a la sala i ens acomodem al seient. Traiem el mòbil, ens posem guapos i ens fem la primera selfie de la jornada. Hashtag? #MountOlympus. Al llarg de les vint-i-quatre hores, de fet, l’espectacle es viurà simultàniament a dos llocs diferents: a la realitat i a les xarxes socials. Twitter, Facebook i, sobretot, Instagram treien fum. Tots teníem, tal com veurem més endavant, el mòbil ben a prop però, curiosament, només en van sonar un o dos. Un o dos en vint-i-quatre hores. Al final encara resultarà que tot és qüestió d’educació teatral.

Comença l’espectacle, comença Mount Olympus.

19.10h. S’apaguen els llums i arriben els missatgers vestits amb un llençol blanc lligat a la cintura. El deixen caure. Apareixen dos homes més, que avancen a quatre grapes fins que la cara els queda incrustada al cul dels altres. Criden alguna cosa, però no s’entén res. Per sort, la veu travessa el cos dels missatgers eixarrancats i les paraules acaben sonant diàfanes per boca seva. Quan encara ens estem refent de l’impacte, arriba el següent. Entra un home nu que es planta al mig de l’escenari. Es queda immòbil. Ens preguntem què fa fins que ens adonem que el seu penis comença a animar-se. Tot solet. Una erecció sense mans. Automàticament ens ve al cap la performance “Escenas para una conversación después del visionado de una película de Michael Haneke”, d’El Conde de Torrefiel. Ells ja aconseguien trempar només amb el poder de la ment tres anys abans que Jan Fabre estrenés el seu “Mount Olympus”.

I tot seguit, twerking. Abans d’entrar a la sala ens han donat un extens programa de mà amb una mena d’escaleta de l’espectacle, un índex d’escenes amb el seu timming respectiu i unes quantes instruccions pel públic. Hi fem una ullada. Ara toca “Perreo”. I efectivament, apareixen una colla de performers i es posen a remenar el cul com bojos mentre sona una música que ens quedarà gravada al cervell i que anirem reproduint mentalment durant dies. Busqueu-la, és a Spotify. El tema es diu, evidentment, “Mount Olympus”.

20h. Segons la llegenda, Etèocles és fill d’Èdip i Iocasta. Quan es va descobrir l’incest dels pares, Etèocles i el seu germà Polinicies van expulsar Èdip de Tebes. Però, com acostuma a passar a la mitologia grega, el pare els va maleir i els va dir que moririen l’un en mans de l’altre. No cal que us diguem què va passar. Jan Fabre tradueix aquest mite en una de les escenes més dures i extenuants de l’espectacle: deu o dotze performers saltant a corda fent servir unes cadenes mentre canten una cançó de guerra. El límit? No existeix. I a mesura que ells salten i salten, nosaltres comencem a aplaudir. Gairebé sentim, palpem, l’esforç del dolor. Comencen a caure, marejats. No poden més. Però encara n’hi ha un que continua. Els aplaudiments s’amplifiquen. D’aquí als Jocs Olímpics.

21.20h. Odisseu doma la serp, representada aquí per una cadena llarguíssima, de deu o dotze metres. El veiem agitar-la, fer-la volar, colpejar-la contra el terra. Algun cop se li escapa de les mans, patim pels espectadors de les primeres files. Odisseu cau a terra, extenuat. S’aixeca i hi torna. De nou, l’escena es prolonga més enllà de l’imaginable. Ara patim per ell. Més tard, quan ja no pot més, apareixen dotze intèrprets més en escena i representen, segons llegim al programa, “Les fases del dol”. Una vegada i una altra repeteixen aquestes paraules: “No. No. No. No. Fuck. Fuck. Fuck. Fuck. Take me. Take me”. Primer a l’uníson, com una salmòdia. Però mica en mica les veus es van descompassant. Ja no és un dolor col·lectiu, abstracte. És el dolor de cadascun d’ells, real i palpable.

23h. No exagerem si diem que aquesta escena ens va marcar un abans i un després. Des de llavors, som incapaços de veure els arbustos de la mateixa manera. És impossible. Tragèdia? Èdip. Nom del capítol? ‘Los bosques dionisiacos, cachondos todas las noches’. Ho sabem. Amb aquest títol per força havia de ser, com a mínim, memorable. I ho va ser. Durant vint o vint-i-cinc minuts, una colla de performers ens van ensenyar mil i una maneres de mantenir relacions sexuals amb arbustos. Postures impossibles, masturbacions, fel·lacions i fins i tot algun físting. Tot és possible al Mount Olympus.

00.00h. Ja fa cinc hores que hem començat a escalar el Mount Olympus i per fi arriba l’esperadíssim sirtaki. Fins ara, la majoria d’escenes i imatges plàstiques que hem vist ens han agafat per sorpresa. Volíem que així fos. Els dies previs al viatge hem intentat evitar al màxim articles, fotos i vídeos que ens fessin espòilers, però ho hem de reconèixer, el sirtaki el vam veure. És a Youtube. Però presenciar-lo en directe va ser tota una altra cosa. Al ritme marcat pels cops de timbal de Dionís, set homes comencen a ballar amb uns contundents cops de pelvis que fan colpejar els seus membres contra el llençol que duen embolicat a la cintura, com si fos una faldilla. A base de colpejar-los, els llençols cauen a terra i ara els penis, alliberats, voleien amunt i avall. Entre aplaudiments, Èdip se’ls uneix i ballen el famós sirtaki, amb la música de “Zorba, el grec” i la veu d’Anthony Quinn. En acabar, exclamen: “Every man needs a little bit of madness”. Ara l’ovació és eixordadora.

01.55h Arriba la primera de les tres pauses de l’espectacle. Els intèrprets es concedeixen un merescudíssim descans i acampen a l’escenari amb sacs de dormir. Sabem que durant 50 minuts no hi haurà acció, podem abandonar la sala sense por de perdre’ns res. Són gairebé les dues, fa set hores que hem ocupat la nostra butaca i de moment no ens hem aixecat ni per fer un riu. I curiosament, no estem cansats. Podríem aprofitar aquesta primera pausa per anar a les sales d’assaig del Canal, reconvertides en dormitoris amb matalassos inflables. Però no, decidim que és millor anar a la cafeteria del teatre per carregar piles. Apareix el primer símptoma de “jet lag teatral”. Acabem fent una mena de sopar-esmorzar, sucant un croissant al cafè amb llet. Com que encara tenim temps, sortim a fer un cigarret. Fora, la gent flipa. Tothom comenta amb entusiasme un fragment o altre del que hem vist fins ara. Tothom ha pres consciència, ja, que estem vivint una experiència inoblidable, una vivència d’aquelles que ens acompanyaran tota la vida i que explicarem als nostres néts. “Jo hi vaig ser”.

03.00h. Plena matinada. Sembla mentida que ja hagin passat vuit hores. Sembla mentida que encara en quedin el doble. Sembla mentida que a l’escenari ara hi tinguem quatre dones nues, obertes de cames, que es van decorant el sexe amb pètals de flors. Consultem el programa: “Celebració de la dona”. Aprofitem per fer un cop d’ull al llistat de les escenes que veurem en els propers minuts, si no ens venç la son. Ens crida l’atenció l’epígraf “Dones iogurt”. A què es deu referir? Sortim de dubtes al cap d’uns minuts, quan un grup de dones emblanquinades, també nues, entren a escena. Sabem que van cobertes de iogurt perquè l’olor de làctic ens arriba fins l’amfiteatre.

05h. Són hores crítiques i alguns comencem a fer una petita becaina. Anem mirant el programa de mà però Morfeu s’apodera de nosaltres. De sobte, ens despertem. (O potser no?) Hipòlit apareix a escena envoltat de tres dones. Una a una van pujant damunt seu i ell les carrega. O ho intenta. La primera puja al damunt, la segona dona voltes i patapam, al damunt. La tercera agafa embranzida i, com si es tractés d’un castell, aconsegueix coronar-lo. Hipòlit intenta caminar, les dones cauen i tornen a pujar. I així fins a l’infinit, fins a l’extenuació, fins que les forces diguin prou. Entenem el cansament d’Hipòlit i comencem a aplaudir. Fins on aguantaran? Fins on aguantarem?

07.10h. La son comença a ser irresistible. Ja són més de les set. Si haguéssim sortit de festa, un cap de setmana qualsevol, ara estaríem tornant cap a casa i desitjant ficar-nos al llit. Però no, som en un teatre. Des de fa dotze hores. Ens adonem que acabem de superar l’equador de l’espectacle. Mirem al nostre voltant. Moltes butaques buides, potser el moment que més. I molta gent dormint, recargolada al seient. Estem tan cansats que ja no sabem distingir si el que estem veient està passant de debò o ho estem somiant. Sabem que falta gairebé una hora i mitja pel segon descans, i per un moment estem a punt de cedir. Consultem el programa de mà, per veure si el nom d’alguna de les escenes ens resulta prou prometedor com per aguantar desperts. I no. Tot i així, decidim combatre la son i resistir. Una amiga que fa estona que dorm al nostre costat de sobte obre un ull i ens diu: “Si passa res d’interessant, desperteu-me!”, i torna a caure rendida. I al cap de poc, la despertem. Ho hem de fer, ens ho ha demanat. A l’escenari, Hèrcules lluita contra la serp. Només que la serp està representada pel puny d’un actor, que l’introdueix repetidament dins l’anus del fill de Zeus, fins el canell. Obrim uns ulls com taronges i instintivament tirem el cos endavant, per intentar veure-ho millor. Efectivament, no és cap artifici ni cap truc teatral. És fisting pur i dur. Després de rebre la primera envestida, Hèrcules exclama: “Va ser com si una serp hagués devorat la meva ànima”. Uns quants assalts més tard, l’heroi guanya la batalla al rèptil.

Entre les 7 i les 8.30h del matí anem entrant a la sala de dormir. La noia de l’entrada ens avisa que està força ple, però volem entrar, necessitem entrar. Albirem dues noies que s’estan aixecant dels matalassos inflables. Com si fossin les rebaixes d’Apple, correm (bé, potser només vam caminar) per agafar-los el relleu. Ho hem aconseguit. Podrem dormir. Ens tapem amb la manta i intentem aprofitar la poca estona que tenim. Hi ha qui, literalment, es queda fregit. Altres ens anem despertant, temerosos de quedar fora de combat i perdre’ns hores d’espectacle. Fem un cop d’ull al nostre voltant: roncs i malsons a parts iguals. A les 9.50 obrim els ulls. Sense alarma ni res. Ens aixequem, agafem les bosses i anem directes al lavabo. Comencem a necessitar una dutxa però ens conformem amb rentar-nos les dents. Llavors entra un noi i, en veure’ns, exclama: “sou uns professionals”. Al sortir pensem que no, que l’autèntic professional és el que va amb un pijama de girafa i camina pel passadís com si fos la cosa més normal del món.

10.20h. Els intèrprets continuen dormint a l’escenari. Fins que apareix el fantasma de Clitemnestra i els escridassa: “Esteu gaudint de la vostra becaina?”. Els esgarips de la reina de Micenes i els cops de timbal de Dionís aconsegueixen arrencar els actors dels braços de Morfeu. Es convulsionen dins els sacs de dormir i enceten una dansa espasmòdica, gairebé epilèptica. Acaben ballant una tarantel·la acompanyats pel so d’un flautí, que dóna a l’escena un aire pastoral. Aplaudim enfervorits. Es nota que alguns han tornat amb energies renovades. En efecte, la sala torna a estar gairebé plena.

11.00h. Assistim a una de les escenes en què el mecanisme reiterat de portar al límit la resistència física dels intèrprets resulta més dolorós. Fins i tot desagradable. Agamèmnon ocupa el centre de l’escena, estàtic, mentre Clitemnestra i la seva filla Ifigènia ballen en una doble rotació, girant sobre elles mateixes i, al mateix temps, dibuixant cercles al voltant del rei d’Argos, com si fossin dos planetes orbitant al voltant del sol. L’escena s’allarga molt més enllà del que recomanaria el sentit comú. El públic passa del tedi inicial a l’astorament. Una de les intèrprets cau desplomada a terra. Ovació clamorosa acompanyada de xiulets i crits d’ànims. Ella s’aixeca i continua la dansa giratòria, malgrat les nàusees. No donem crèdit.

14.50h. Ho estàvem esperant. Després de ballar vogue, una majestuosa Maria Callas, -més similar a RuPaul que a la majoria de representacions que veiem per les sales de teatre-, comença a lamentar-se: “Estic acabada, he deixat el meu cos buit d’alegria”. Ara ho entenem: és Medea. Al fons, quatre homes vestits amb llençols blancs en forma de túnica, no es mouen, semblen estàtues. I la Callas recita un dels monòlegs més punyents de la tragèdia d’Eurípides. Feu-vos un favor i busqueu-lo al Youtube.

16h. Tots sabem que recordarem Mount Olympus durant anys. És impossible oblidar una experiència com aquesta. Però, més enllà de l’impacte, hi ha una escena que a tots ens va deixar bocabadats. Medea està a un lateral, sense moure’s. Jason apareix i comença a lamentar-se, cridant, ple de ràbia. Medea ha matat els seus fills. Per què? Per què? La fredor d’ella, el dolor d’ell. Impossible d’oblidar.

17.10h. Jan Fabre ens pica l’ullet amb una escena en què una dotzena llarga d’intèrprets irrompen a escena badallant ostensiblement. Molt apropiat, quan portem més de vint-i-dues hores d’espectacle i el cansament és innegable. Els actors s’adormen però de cop apareix Àiax i comença a repartir clatellots. Amb una tenacitat admirable. Es passa ben bé un quart d’hora corrent de l’un a l’altre per assegurar-se que ningú tanca els ulls, a base de calbots i puntades de peu. Si baixés a platea tindria feina. L’orgull i la supèrbia que exhibeix durant el seu monòleg, reclamant amb insolència un premi per la seva heroïcitat, contrasta amb el desconsol de Filoctetes, que relata els greuges soferts després d’entrar a escena ranquejant i deixant un regueró de sang al seu pas. Ens hi hem de fixar molt per concloure que el líquid surt del seu anus. “L’únic que tinc per oferir-vos és la meva ferida”. I malgrat el cansament (o potser pel cansament), les seves paraules ens emocionen.

18h. Encara estem al·lucinant pel que acabem de veure quan una colla d’intèrprets ocupen l’escenari. Pràcticament no porten roba i van carregats d’ampolles d’oli. Comencen a posar-se’l pel cos, per tot arreu, per tots els racons. I nosaltres ja sospitem. Ai, ai, ai. Què passarà. Consultem el programa de mà: Lluita i petons. Dit i fet. Els intèrprets s’ajunten per parelles (totes heterosexuals, per cert…) i comencen a lluitar. No sabem si lluiten o practiquen el kamasutra. O les dues coses a la vegada. S’aturen i hi tornen. S’aturen i hi tornen. Fins que una pluja de sorra els cau al damunt.

18.30h. La pluja de sorra marca l’inici de l’apoteosi. Els intèrprets fan torns. Mentre uns corren sense moure’s de lloc, com si estiguessin sobre una cinta transportadora, els altres els empastifen enfilats a les taules. Confeti, purpurina, talc, pintura… de tot. Tots acaben convertits en un quadre de Pollock. Després de gairebé vint-i-quatre hores observant-los, ja són com de la família, reconeixem cadascuna de les cares. Ara, però, acaben tan enllardats que som incapaços de distingir qui és qui. Mentre corren, repeteixen a crits el monòleg d’Àiax, que conclou amb una exhortació: “And now give me all the love you got”. Aplaudiments eufòrics. Finalment, el públic s’apunta al ritual i crida aquestes paraules amb totes les seves forces. Els fem cas, els donem tot l’amor que tenim. I més encara. No volem que això s’acabi.

19h. Això ja és insuperable. Totalment insuperable. Ho sabem. Res pot ampliar la nostra eufòria. Res pot… Patapam. De cop i volta, reggaeton. I tots, plens d’oli, confeti, purpurina, talc i sorra, comencen a ballar twerking. L’eufòria es converteix en catarsi. Ara ja no aplaudim, ja no cantem, ara només volem cridar, saltar i ballar. Apareix Dionís, el gran Dionís, ple de purpurina i ara sí que sí. Ara només volem córrer fins a dalt, pujar a l’escenari i posar-nos a ‘perrear’. Això ja no es pot aturar. En comptes d’això, agafem els nostres mòbils i ens posem a gravar-ho, a penjar-ho a les xarxes. Fem directes per Instagram, per Facebook, per Periscope. Llarga vida al postureo!

19.10h. No ens ho creiem. No pot ser. Això no pot acabar així. Els llums s’han apagat. La trentena d’intèrprets surten a saludar i, com si canalitzéssim tota la catarsi viscuda, comencem a aplaudir com bojos. Una vegada i una altra. Una vegada i una altra. Només volem que torni a començar. Aplaudim, aplaudim i aplaudim. I aleshores, algú del públic, comença a cantar ‘Moooount Olympus!” com si fóssim en un camp de futbol. Com si això fos Wembley al 92. O millor: El 2-6 amb el Madrid. No podem deixar d’entonar el nostre cant. Mooount Olyyympus! I llavors passa l’inimaginable: Les llums de l’escenari s’apaguen i s’encenen al nostre ritme. Jan Fabre és una estrella del rock. I això, amigues i amics, no ha estat un espectacle. Això és una experiència. Això és una rave. Una bacanal. Every man needs a little bit of madness.

I si voleu llegir la crítica que n’ha fet el Manuel Pérez, cliqueu aquí.