Un conte, una prèvia, una invitació

Agafa la bola de vidre amb un paisatge dins de l’últim viatge turístic de la tieta. I sacseja-la. De sobte, la neu es posarà pertot. Ara imagina’t què pot ser aquesta neu barbitúrica. Imagina que et porta al deliri, a un món virtual que es desenfoca com voldria Valle-Inclán en el seu trencament amb el realisme esclavitzador. En aquest món de miralls, de reflexos, de veritat i ficció i de personatges que es desdibuixen dels rols característics és on reposa la proposta trencadora amb rerefons de comèdia romàntica de Wohnnwagen

Torna a agafar la bola, la neu ha quedat assentada al terra de nou. Gira-la 180 graus lentament, la neu quedarà suspesa al cel. I en aquest món al revès podràs entendre que hi ha un àngel que ningú valora, un dimoni que va comprar una caravana d’oferta i no sap com desempallega-se’n i una parella que, si no fos pels déus, mai haurien coincidit. L’un li agrada la intimitat d’una butaca i un llibre. L’altra necessita viatjar i descobrir contínuament. L’única alternativa que troben és viure en una caravana. Tots els papers es perverteixen, provocadorament. I el Poliklin (un lavabo d’obra ben rudimentari) pot esdevenir un element catàrtic.

El col·lectiu VVAA és un grup d’una inquietud irrefrenable. Fresc i ingenu, amb l’univers de dibuixos animats pop a les venes. Aquesta obra, que ara gira com a guanyadora de la 18a edició del Premi de teatre BBVA, convocat per la Fundació Antigues Caixes Catalanes (FACC) amb el suport de BBVA CX , és d’un grup d’actors que transiten entre Barcelona i Berlín. Que indaguen noves formes teatrals, des del joc més primari. Sota el paraigües de la P14 de la Volksbühne o sota la marca Els Malnascuts de la Sala Beckett. Tenen un recorregut tant breu com meteòric. El Col·lectiu VVAA procura, ara, marcar un camí comú conjunt, forjar l’inici d’una trajectòria artística.

Tornem al principi. Si mires bé la bola que et va regalar la tieta és molt probable que trobis els dos protagonistes de Wohnwagen. L’un llegeix dins de la caseta; l’altra passeja i mira per la finestra de vidre cap al teu menjador. El dimoni i l’àngel no tenen forma, són volàtils; ploren les seves contradiccions pels racons. Segurament, sota de la tauleta del cafè. No els espantis, acull-los, de la mateixa manera que ho farà la companyia, quan t’hi apropis. Bon viatge al teu jo més íntim. Riuràs i et commouràs.

Jordi Bordes