Un cap de setmana al Parc

No hi ha Festes de la Mercè sense MAC (Mercè Arts de Carrer), un lloc on anar sol, en família o amb amics i gaudir de bones propostes d’arts escèniques de manera gratuïta. Enguany m’he tornat a apropar al Parc de la Ciutadella, que és la zona més dansada de tota Barcelona.

Ha estat una bona idea anar-hi al migdia: hi trobo gent però encara no ha arribat la multitud que, de ben segur, s’hi aproparà més tard i com que el dia és llarg opto per començar amb un toc d’humor com el que posen Los Moñekos al seu We-Ding, que em vaig perdre a Fira Tàrrega. Dues núvies vestides de blanc arriben a la mateixa església, on descobreixen que no només es casen a la mateixa hora i en el mateix lloc sinó que també comparteixen nuvi. El reggaeton fa la resta perquè la data sigui inoblidable.

Els següents convidats procedeixen d’un país on més d’un pot anar de viatge de noces, Corea. La companyia I moment presenta Go Back, una peça que reflecteix la indecisió de l’ésser humà a l’hora de prendre les seves pròpies decisions. Un trio de ballarins, un banc i unes quantes maletes conformen un espectacle que juga amb el públic (en aquest cas tota una primera fila plena de gent menuda). Dansa molt barrejada amb circ i sobretot un reforç de teatre gestual.

Descans obligatori per dinar perquè no hi ha espectacles entre les 15h i les 16h, hora en què ens hi tornem a posar amb la companyia italiana Spellbound i el seu Man Made. Comença a arribar la gran tongada de gent de la tarda i alguns escenaris ho noten. Asseure’s no ha estat la millor opció amb un públic que no para d’entrar i sortit de la improvisada “platea”. Aquesta companyia destaca per la seva sincronització, cosa que en un escenari tan baix i amb tanta gent movent-se pel mig és difícil de percebre.

Hem tingut més sort amb Witness this de la Company Chamaleon de Manchester. La seva dansa-teatre és vibrant i molt emocionant, i encara més tractant-se del tema com les malalties mentals afecten els éssers estimats del malalt.

Torna Spellbound amb una de les peces que més m’han agradat del meu pas pel MAC, Formami. Amb una dansa molt més enèrgica que la de l’anterior peça ens qüestionen sobre com els éssers humans som de vegades immunes als consells dels altres, per més que ens diguin com actuar sempre farem el que ens dicti el “cos”.

L’any passat la companyia sueca Norrdans ens va deixar una mica a mitges, perquè fan una dansa molt descriptiva, amb una dramatúrgia molt mastegada que deixa poc espai a la imaginació de l’espectador i enguany amb Clash 11 repeteixen fórmula. Falta dansa en una peça d’aparent reivindicació femenina que cau en el tòpic que les dones només són felices si tenen un home al costat pel qual competeixen fins a la mort.

Mentrestant el sol es va acomiadant, cosa que s’agraeix després del dia d’intensa xafogor que hem patit. I abans de sortir per la porta del parc i tirar Passeig de Sant Joan amunt, em quedo a la zona del Museu de Zoologia per tancar la jornada amb una dansa de Tanzània, Trayectoria del Polvo VII, d’Aïda Colmenero. Una peça multidisciplinària que combina dansa, música i veu en directe. Un singular colofó que dóna protagonisme al cos i l’esperit femenins. 

The show must go on almenys fins dilluns. Bona Mercè i gaudiu del MAC!