Trapezi vola molt alt en la seva 30 edició

Trapezi vola molt alt en la seva 30a edició amb gairebé el 100% de l’aforament venut

Trapezi, la Fira del Circ de Catalunya que se celebra a Reus, ha complert 30 anys amb salut de ferro. Han fregat el ple d’entrades venudes (98%), amb l’assistència de més de 60 companyies (70 funcions), 45.000 espectadors i més de 300 professionals del sector. Números molt saludables, però la salut dels acròbates, del que s’ha parlat molt en aquesta edició, és un altre cantar. Convé visibilitzar l’esforç titànic encomiable que molts artistes realitzen per a tornar a la pista després d’encadenar una lesió darrera una altra. Es juguen el físic, però el seu amor a l’ofici els manté abraçats al vertigen. Rat Serra, cofundadora de Circ Pistolet, confessava les sis operacions que ha sofert el seu reconstruït menisc en l’espectacle inaugural de la plaça Mercadal Entre el cel i la terra. Va ser gairebé un miracle veure-la volar, al costat d’altres 11 acròbates, en una vibrant peça sobre la fragilitat i valentia de la condició humana.

També Manolo Alcántara es va obrir en canal per primera vegada per a compartir en l’entranyable Refugi les ferides del seu desgastat cos i les pors al pas del temps. El funambulista ha posat els peus en la terra i ha acceptat les limitacions. Així i tot, segueix, després de més de 25 anys de trajectòria, atrapant al públic amb la seva exquisida tècnica, tendresa i humanitat. Segueixen també unides al risc les finlandeses Lotta Paavilaainen i Stina Kopra, protagonistes de l’estupenda 20 years later, still here! (20 anys després, encara aquí!). El títol es queda curt. Ja porten 25 anys juntes i en el seu eixelebrat repàs a la seva vida circense enumeren les múltiples lesions que han patit, en una divertida escena cobrint els seus cossos d’aparells ortopèdics. Al seu virtuosisme tècnic en el rola-bola (equilibris sobre una taula que es recolza en un rulo), sumen una teatralitat i comicitat que connecten amb un públic lliurat.

Les acròbates conquisten Reus

Una altra parella de dones que van triomfar van ser Imogen Uzel i Inka Pehkonen amb l’aclamada Yes person, una esborrajada i satírica proposta en la qual també fusionen la teatralitat amb les acrobàcies. Un exemple més de l’excel·lent qualitat de les creadores i artistes de circ femenines, molt presents en el Trapezi que des del 2023 capitanegen Alba Sarraute i Cristina Cazorla. Les directores acaben contracte, però ja han expressat la seva voluntat de continuar.

En Entre bous i vaques, de La côte cardi, cinc dones homenatgen les persones majors i aborden l’Alzheimer amb un variat llenguatge acrobàtic que va seduir els espectadors. La catalana Júlia Campistany (La Campistany) va fer les delícies del públic amb Cirquemétrage, brillant retrat del burnout laboral servit amb el surrealisme i l’humor de la magie nouvelle. Un èxit rotund que acredita la vàlua local, encara que l’artista es va formar i viu als Països Baixos, engrossint la fuga de talents que sacseja el món del circ i de la dansa.

També gran protagonisme van tenir les dones en un Cabaret de molta volada, amb números d’infart com les rutines aèries d’Ariadna Gilabert, qui va provocar taquicàrdies en la corda en evolucionar sense línia de vida (cable de subjecció); la forçuda Rebeka Spiegel, que realitza una impactant suspensió mandibular amb una cadena i Belinda Belinda, amb un vistós i original exercici de hulahops a gran altura. L’excel·lent parella d’acròbates Duo i Un, caracteritzats d’avis, i el vertiginós rola bola de David Candelich van completar una gran vetllada presentada per una jotera (Patri Corones), una diva tropical (Nocherele) i una moderna (Marta Sitjà). El ritme el va posar Dulzaro amb la seva singular fusió de música tradicional i electrònica.

Aikido i monocicles

El col·lectiu belga Collectif Malunés va captivar amb un espectacle rodó, segurament el més rodó d’aquesta edició, el magnífic Ki no nagare. Aikido, tambor taiko i l’energia que flueix entre David i Goliat. La companyia Non sin tri conquistava al públic amb els increïbles portés en monocicle de Ça-turne, mai vists abans en el circ contemporani. Virtuosisme acrobàtic i bellesa visual, en un dels grans èxits de Trapezi.

Pura poesia fa Juan Carlos Panduro a Salar la pena (vist també en el Mercat dels Flors). Artista circense interessat a explorar els límits del cos, l’extremeny és també poeta (ha publicat Romero recién cortao) i ha unit les seves dues passions en aquesta primera creació en solitari que l’espectador viu com un ritual hipnòtic, entre pauses, silencis i sorprenents contorsions. Ho vam veure com verticalista en la premiada i surrealista Thauma, de La Mula, i ara sorprèn amb un domini corporal que juga amb l’animalitat i amb una poètica íntima i visceral que ens parla de la pèrdua, el desig i el fracàs. S’assaboreix amb calma i no és una peça per a tots els paladars, però qui entra en el seu món –millor veure’l de prop- queda fascinat.

En solitari

Fins aquí, un petit tast del variat menú que ha ofert Trapezi en el seu 30è aniversari. Va haver-hi plats per a tots els gustos. A cocció lenta o ràpida, amb pocs o molts ingredients. Risc, humor, emoció… Alguns van cuinar tot sols, com Toti Toronell (Fe de rutes); Luichi Leal (Re.Cuerda); Adrià Montaña, de Psirc, que va fer grans les seves Coses petites… O un Alexandre Duran Davins que, actuant amb el braç lesionat per una càrrega policial en una manifestació proPalestina, conten que va fascinar amb la seva Ínsula. La seva illa de solitud, dimonis i imaginació. L’Antic Teatre, dins del Grec, ho programa del 2 al 5 de juliol.

Escarlata (Bet Miralta i Jordi Aspa) van repartir ulleres de realitat virtual en Ròdols i cigrons, fantàstic homenatge al circ, Premi de la Crítica al Millor Espectacle d’Arts de Carrer. Hotel Iocandi va obrir les seves portes al consol i la fragilitat humana amb l’aplaudida Conhort, i pitjor fortuna va tenir el Teatre Fortuny programant Ustopia, fallida peça de Mireia Piñol, amb una dramatúrgia que s’embolica en les cintes d’una preciosa estructura sense trobar el fil. En el mateix espai Opa Fashion, una curiosa interacció de música i roda Cyr dels suecs Grind Art Club, va dividir al respectable. Alguns van quedar desconcertats amb una proposta més musical que circense que podria programar-se en el Sónar i altres festivals. Però així és el circ contemporani, famolenc de fusionar disciplines i explorar nous camins. Com el que va mostrar, en la Nit dels Museus, el Gaudí Centre. Va acollir Fragments de Guillem, un aperitiu de la peça de La Bel.Bel que parla de la síndrome autoimmune de Guillain-Barré entre equilibris acrobàtics, dansa i paraula. La fragilitat humana, de nou en el focus.

«Només falta que els teatres, públics i privats, s’animin a programar-los (bravo pel Circ d’Ara Mateix del Mercat de les Flors)»

I tornant a la salut del circ, el Showcases Catalan Arts, la presentació de fragments d’espectacles acabats de coure o encara en cocció, va confirmar l’excel·lent estat de forma de les companyies catalanes i estatals. Com a exemple, Al cubo, de Artesorio 147. Meravellosa. Només falta que els teatres, públics i privats, s’animin a programar-los (bravo pel Circ d’Ara Mateix del Mercat de les Flors). Públic hi ha, com ho confirmen les places, carrers, carpes i sales plenes a vessar de Reus.