Sumem a l’entusiasme un nou gir a la Mostra de Teatre

Ahir es va fer l’entrega de premis de
la Mostra de Teatre de Barcelona, que com cada any s’ha realitzat
durant aquest mes d’octubre al Teatre del Raval. Per aquells que us
estigueu preguntant: I què és això de “la Mostra”? Doncs
justament és el que el nom indica, una petita selecció d’entre
totes les obres entrades al concurs on es pot
presentar qualsevol companyia amb els seus treballs pels que,
per un motiu o altre, encara no ha trobat un espai a Barcelona. No hi
ha limitacions temàtiques, d’estil o de qualsevol altre mena. Si una
companyia s’hi vol presentar, pot. Les obres elegides tindran
l’oportunitat de disposar durant una nit del teatre i el premi per la
guanyadora serà quedar-se la sala durant tot un més. Un al·licient
poderós per a qualsevol dels participants.

Aquest any l’obra guardonada ha estat
Cordones Rojos. Una dura representació en la que dos germans
agafaran camins diferents mentre construeixen la seva identitat, dos
camins diametralment oposats que els enfrontarà inevitablement.
Cordones rojos utilitza una original posada en escena amb la
que transformarà constantment l’escenari i una actuació rogallosa i
aparentment desordenada amb la que ens portaran a través del
creixement dels dos personatges principals, tots dos atrapats en la
seva pròpia espiral; la del neonazisme i la de la repressió de la
llibertat personal. En definitiva una proposta molt interessant i un
bon recordatori en un moment en que amb més o menys força actituds
retrògrades i discriminatòries sembla que tornen a guanyar terreny.

I com han anat les altres onze obres?
Com ha anat “La Mostra”? Gràcies a Recomana.cat i al seu
spin-off jove de nova formació Nova Veu he tingut l’oportunitat de
ser-ne un dels jutges per segon any. Aquí hi ha algunes notes de la
llibreteta que m’acompanyava:

Des del primer dia (“Por,
dolor, cansament, terror i bogeria. En un crit sense paraules T4 ens
mostra la cara més desemparada d’un animal trencat que, potser, ni
recorda les seves peces. Un homenatge a un capítol fosc i cruel vist
des de dins de la caiguda descontrolada i frenètica en una posada en
escena a vegades una mica recurrent i allargada, però que no ens
deixarà indiferents.”)

Fins al darrer: (“Erbeste es una
veritable mostra de talent. Rakel Ezpleta sola sobre l’escenari ens
farà riure i pensar utilitzant un amplíssim repertori de capacitats
escèniques, idiomes i habilitats vàries amb les que seguirem les
trifulgues i esforços d’una actriu atrapada entre la
professionalitat i el “wannabe” d’una noia que lluita per poder
viure de la seva passió. (…)”)

Ha estat un viatge divers amb obres de
major i menor qualitat, amb moments brillants d’estar esperant una
cosa terrible (assumim-ho, un no pot jutjar una obra per la seva
sinopsi!) i passar una boníssima estona o moments en que passa
exactament el contrari. Hem vist actors veterans, actrius recent
sortides del forn amb molt talent, vidres, llençols gegants i fins i
tot ens ha vingut a parlar Protàgores en persona! Un mix que a
vegades sortirà millor, a vegades sortirà pitjor, però que segur
que sempre serà present a La Mostra.

L’any passat vaig escriure un comentari
narrant totes les bondats d’aquesta iniciativa i reivindicant la
salut de la nostra escena teatral
(clicar aquí).
Aquesta
vegada mantenint la meva postura cal també reclamar una renovació
de concepte que podria estar ja en camí. Amb l’explosió de sales,
saletes i espais que hem vist els últims anys i que permeten l’accés
a moltes petites o noves companyies a l’àrea de Barcelona, alguns
veuen que la Mostra ha perdut part del pes i la raó de ser que tenia
quan es va crear ara fa vint-i-un anys. Si es considera que cada cop
hi ha també més mostres sumant-se al carro, la situació podria
semblar pitjor. Tot i això La Mostra del Teatre de Barcelona segueix
liderant aquest moviment de suport al teatre de base i és de les
poques que com a premi atorga la possibilitat d’actuar prolongadament
en un teatre com el del Raval. Cal, per tant, una renovació de
concepte que faci que aquesta gran iniciativa segueixi sent un
estímul per la cultura teatral catalana i li doni més visibilitat.
I cal també que retorni la força del suport institucional, que ha
anat reduint les subvencions a una iniciativa que ha estat necessària
i ho ha de seguir sent.

Dit
això moltes gràcies i molts ànims a la organització per continuar
any rere any implicadíssimes en aquesta aventura que va començar fa
ja dues dècades! Volem veure-us l’any vinent.

Quelot Martín