Somnis orientals en un París canicular

La Bayadère és un dels ballets més originals i magnífics del repertori de la dansa clàssica que amb prou feines es programa degut a la gran quantitat de ballarins que es requereixen i la fastuositat dels decorats. De fet, la darrera vegada que es va poder veure a Catalunya va ser al Gran Teatre del Liceu l’any 2009 amb Angel Corella i la seva companyia Castella i Lleó, que malauradament no va durar ni dos telenotícies. A la capital francesa són figues d’un altre paner. El Ballet de l’Opéra de Paris l’ha programat aquest estiu com a gran reclam per a un final de temporada apoteòsic. I calen companyies d’aquesta dimensió (153 ballarins!) per dur a terme una proesa semblant. La Bayadère és un ballet en tres actes i cinc quadres estrenat el 1877 al Teatre Imperial de Sant Petersburg amb música de Ludwig Minkus i coreografia de Marius Petipa. Més pedigrí impossible. La seva particularitat és el toc oriental, ja que està inspirat en dos drames del poeta hindú Kalidasa i s’ambienta en una Índia intemporal i idealitzada. Està protagonitzat per les «baiaderes», unes ballarines que eren reclutades de molt joves per ser formades per a l’art de la dansa i per realitzar danses religioses. El personatge principal és una d’aquestes baiaderes, Nikiya, que s’enamora del guerrer Solor en el que serà un amor contrariat per tercers poderosos.

El muntatge que ha programat l’Opéra de Paris és el que Rudolf Nuréiev va crear precisament uns mesos abans de morir el 1992, i es caracteritza per actualitzar, en la mesura del possible, aquest clàssic, amb una posada d’escena fidel de tipus realista, però realitzada amb generositat de mitjans, acompanyada també d’un vestuari acolorit i preciós. 

Sens dubte, una de les escenes més cèlebres de La Bayadère és l’entrada de les ombres al tercer acte, d’una solemnitat que recorda a les willis a Giselle. Trenta dues ballarines, que es diu aviat, van baixant per una rampa de dos metres amb un moviment compassat: un penché seguit d’un cambré. L’execució de la companyia francesa —amb ballarines clòniques— resulta impecable, tot i que algun inevitable equilibri dubitatiu d’alguna de les ballarines ens va recorda que són humanes. Aquest moment climàtic, de caire hipnòtic, posa de relleu la importància del cos de ball en una obra com aquesta que ha de lluir una sincronia total. En aquest sentit, la companyia compta amb un estol magnífic de corifees i el quadre resulta estremidor. 

Pel que fa als papers solistes, en la representació de dijous 9 de juliol, els ballarins eren l’étoile Sae Eun Park en el paper de la baiadera Nikiya, l’étoile Paul Marque en el paper del guerrer Solor, i la primera ballarina Inès Macintosch en el de la princesa Gamzatti. 

La ballarina asiàtica Eun Park, que precisament va visitar LaFact de Terrassa fa uns mesos en el marc d’una gala d’estrelles de l’Opéra de Paris, va ser una Nikiya fràgil i expressiva, més dolent que sensual, amb una tècnica prodigiosa i, efectivament, estel·lar. En el famós solo de l’escena de la mort, es doblega com una tija elàstica i alhora sòlida com un filferro. El vestuari, amb la panxa destapada, deixa al descobert uns abdominals contundents en un cos menut. En el darrer acte, el més compromès a nivell de ball, se la veia concentrada en la complexitat dels moviments i, després d’un arabesc que va clavar potser massa estona, va haver d’afanyar-se en el pas següent.

Tot al contrari com a estil, Inès Macintosh, és una ballarina de gran presència i broda les escenes de princesa malvada i capritxosa. La seva tècnica és compacta i resol els fuetés de torn amb una naturalitat esbalaïdora. Circula que serà pròximament anomenada ballarina étoile. Paul Marque destaca per la seva elegància majestuosa i dona una versemblança inaudita al personatge de guerrer. Certament és un paper que, fins al final, no pot lluir, perquè amb prou feines es limita a acompanyar les ballarines, però, quan finalment li arriba al torn, Marque realitza els grans salts amb una finor de colibrí. 

Entre els diferents balls corals, van destacar per la seva energia explosiva, el dels indús, al segon acte —llargament aplaudit— així com el de les cinc ballarines que ballen amb un fulard lligat a la cama. També hi ha el ball de l’ídol daurat, interpretat per Andrea Sarri, que va complir amb la rigidesa hieràtica que s’espera d’aquest paper, però sense anar acompanyat amb els salts explosius que fan la meravella d’aquest rol de contrastos. A més, més que daurat, l’havien pintat d’un groc canari que no acabava de fer el pes. La danse «manou», aquella que la ballarina balla amb un gerro al cap fent equilibris, la va brodar Laudeline Schor, acompanyada de dues nenes de l’Escola de l’Opéra de Paris, mentre que el «pas d’action» va mostrar el savoir faire francès amb les ballarines Yeeun Lee, Tosca Auhba, Sarah Barthez, Lisa Petit, Apolline Anquetil, Camille Bon, Victoire Anquetil i Nine Seropian.  

En definitiva, la complexitat i la gran varietat de balls resulten ideals per al lluïment d’una de les companyies més importants del món que ha sabut mantenir l’estil propi de l’escola francesa —la majoria de ballarins provenen de la pròpia escola de dansa—, tan elegant i refinada, amb l’afegit d’un muntatge extraordinari del gran Nuréiev que no ha perdut ni un bri de vigència.