‘Som’, una lliçó de confiança i d’amor

CERTESES:

Treballem amb persones amb capacitats.

L’amor és a l’origen de tota creació (ja ho
deia Tagore).

DUBTES:

Tots.

Cap.

L’Ada, la Lali i l’Isidre, de la companyia
Amantis, ho tenen clar. Tan clar com ho expressen en el bloc allaboratori.blogspot.com, el quadern
del procés de creació de Som,
experiència escènica que, des del febrer, estan desenvolupant amb usuaris de
l’Associació Alba de Tàrrega, un laboratori de creació que es representarà a la
Fira de Tàrrega (l’11 de setembre) i al festival Escena del Poble Nou (a
l’octubre).

Una vintena de persones amb discapacitats es
mouen per una de les naus de l’Associació Alba. Estan en ple assaig. Corren, es
belluguen, s’abracen, es miren. Se’ls veu implicats en la representació. Es
nota. Hi ha complicitat i alegria entre ells (inclosos els tres directors, que
es troben en escena amb ells en tot moment). Porten treballant puntualment des
del febrer però des del 2 de juny estan fent un intensiu. Des de finals d’agost
fins a la Fira, faran l’últim esprint.

“Se’m queia el jersei tota l’estona…! Sort
que m’has avisat”, li diu la Lali a una usuària. La noia riu i l’abraça. “Què
t’ha agradat, Ester?” “Què has vist, aquesta vegada?” Els directors, com tres
companys més, copsen els sentiments que l’escena desperta entre els actors. La
peça és un recorregut per les instal·lacions de la Fundació, que ells coneixen
bé perquè en són usuaris: n’hi ha de l’escola, els més petits; dels centres
ocupacionals; del restaurant del costat; del servei de neteja; de l’obrador de
galetes; del centre de salut mental. Tots plegats estan aixecant Som.

La companyia Amantis treballa amb col·lectius
locals en espais no convencionals. Té aproximadament un any de vida i el seu
primer espectacle el van fer el passat novembre a Prat de Lluçanès, en el
festival Itineràncies. Déja viu era
una peça sobre la memòria i el futur creat per gent gran i nens del poble. Ara
s’han embarcat en aquest laboratori de creació de Tàrrega que els ha descobert
una altra manera d’enfocar la vida. “Treballem amb capacitats diferenciades,
res de discapacitats”, adverteix l’Isidre. “Tot plegat establim una comunicació
mútua, una relació entre persones d’igual a igual des del cos, des del joc”.
Estem parlant de teatre d’imatge. L’expressió és amb el cos, amb la mirada, amb
el somriure.

Els usuaris s’impliquen totalment en la feina,
però els directors en treuen moltes conclusions: “Ells ens ensenyen moltíssim”,
diu l’Ada. “Solidaritat, manca d’egos i de protagonismes. Aprenem que no hi ha
lluita, hi ha col·laboració”. I descobreixen capacitats amagades d’escolta, de
compenetració…, que surten a la llum en situacions insòlites. “Vam preguntar-nos
on som. Després, vam començar a rebre tot això d’ells. Per últim, vam acabar de
teixir una relació fantàstica amb ells”, comenta l’Ada.

“El primer va ser buscar un llenguatge comú,
un codi que tots entenguéssim”, explica la Lali. “Seguir-nos el ritme, donar
focus a una proposta concreta en l’escena, establir els usos dels elements…”.
El teatre que ells entenien no té res a veure amb el què estan fent (i
gaudint). “Per això hem treballat des de la percepció i allò que ens ha guiat
ha estat la confiança, una confiança total i alegre”, diu l’Isidre. Per
descomptat, ells també han marcat regles… “No han volgut entrar en el passat.
No en volen saber res. Els interessa l’aquí i l’ara”. Aquesta és una altra
lliçó. Mentre l’Ada, l’Isidre i la Lali han pensat en termes d’argumentació, de
preparació, de representació, el col·lectiu local ha viscut el procés amb
absoluta autenticitat.

L’experiència encara ha de créixer. “Ara ens
trobem en el punt de preguntar-nos: ens agrada? Recuperem allò que vam
abandonar? Llencem això altre? Canviem aquest tros?” Però mai no deixaran de
fer-se aquestes preguntes. “Sempre estarà obert, inclús en escena pot canviar
tot! Forma part del procés de treball. Si passen imprevistos no serà un
problema”, adverteixen els directors.

De fet, com diu l’Isidre, “no ha estat una
idea programada i ha manat i seguirà manant la improvisació”. Però… què
llegirà el públic, quines sensacions li arribaran? No se sap. Una cosa sembla
clara perquè hi coincideixen els tres directors: “Hi ha amor”. “Estan plens
d’amor i això ens ho transmeten”, diu la Lali. “Si et volen abraçar no es
plantegen no fer-ho”. Per això, quan van començar a assajar, a debatre el què
farien, els directors (tal com reconeixen en el bloc) tenien la certesa que “la
nostra motxilla de prejudicis pesa tant com si fos carregada de plom. Els
prejudicis desapareixen, es dilueixen en contacte amb la realitat”. Tota una
lliçó. Una lliçó d’amor.